És Mataró una
ciutat on les rendes personals són més altes o baixes amb comparació a la resta
de ciutats espanyoles i catalanes de més de cent mil habitants? Presenta un
major grau de desigualtat entre els seus ciutadans i ciutadanes? Estant les
rendes més altes en poques mans?
Mesurar les
pobreses, les privacions i com es distribueix la riquesa sempre ha estat
interès d’investigadors, gestors públics i entitats, i s’han disposat de
mecanismes per a intentar estimar-la a nivell familiar o individual però molt
difícil concretar-ho en l’àmbit local.
Poder donar
respostes a preguntes com aquestes a nivell municipal i poder-ho comparar amb
d’altres ciutats - així com fan per exemple a Estats Units , Anglaterra o
Austràlia fa temps -, era gairebé inviable.
La qüestió era que la gran majoria de països de l’OCDE no publicaven
estadístiques de renta ni com es distribueixen.
Però gràcies a l’anàlisi facilitada aquests dies pels investigadors/res
de la Universidad Complutense i FEDEA
(Fundación de Estudios de Economía
Aplicada) a través de les microdades de l’Agència tributària corresponent a
les declaracions dels impostos sobre la renda personal ja es pot començar a
resoldre les preguntes referents a l’any 2007.
La naturalesa
d’aquestes dades però, comporta alguns
condicionants importants com són la mesura a nivell individual i no la renta
familiar. També comporta algunes limitacions pròpies de les declaracions de
l’IRPF on hi ha rendes exemptes de declaració, el biaix de l’evasió fiscal o
l’economia informal, o altres fórmules de declaració pròpies de les classes
socials altes o categories de població de llindars mínims.
Amb aquestes
limitacions els investigadors/res han publicat un estudi sobre l’economia
espanyola a FEDEA on clouen que els municipis de la Comunitat de Madrid i la de
Catalunya són els que ofereixen el majos graus de desigualtats en relació a la
renta personal dins de les seves ciutats; però també amb la resta de ciutats de
l’Estat i la Comunitat de referència. Cal subratllar que només es disposen
dades del 2007, que va ser el darrer d’una fase expansiva del sistema econòmic
de capitalisme avançat i primers moments de l’actual crisi socioeconòmica
actual. Per tant de fa 7 anys en els que hi hagut tot una sèrie de fenòmens amb
importants conseqüències sobre les rendes.
Però... i a Mataró
? Ací comença la resposta a les preguntes inicials plantejades a través de
l’exercici de consulta i explotació d’una mostra de declaracions d’IRPF realitzades a la ciutat.
A més per entendre-ho millor s’ha fet un exercici comparatiu amb les 55 ciutats
majors de cent mil habitants d’Espanya.
La primera
observació va ser que la renda imposable personal mitjana declarada a Mataró
va ser de 20.220,15€. Va estar per sota
de la mitjana nacional de 22.130,00€, ocupant la posició 43 de les 55 ciutats analitzades. Les ciutats que major renta
afirmaven van ser Alcobendas amb més de 42 mil euros seguits de Madrid,
Barcelona i Valencia, que van ser les úniques que van superar el 25 mil euros
anuals. Cal apreciar que és una renta mitjana per declarant i no pas per
habitant.
En resposta a la segona pregunta, es va
constatar que la desigualtat de renta personal a Mataró va ser de 0,4390 segons
el coeficient de Gini. Aquest coeficient mesurat en l’escala 0-1, manifestava
que Mataró era ciutat amb certa desigualtat interna entre declarants, però per sota de la mitjana nacional que va
ser de 0,4858. També es va situar especialment per sota de les ciutats
catalanes de Barcelona, Lleida, Sabadell, Tarragona i Reus que van mostrar un
major grau de dispersió. (Si haguéssim fet l’exercici amb ciutats majors de 50
mil vers les de cent mil, sorprendria el cas de Sant Cugat del Vallès,
Castelldefells i Barcelona).
En relació a la renda dispersa, es va
observar que un 1% dels mataronins i mataronines van concentrar el 10,09% del
total dels ingressos declarats a la ciutat. És a dir, s’estimà que van haver
516 persones que van manifestar una renda personal imposable de 204.226,91€ com
a mitjana entre elles. Baixant més a
nivell, també es va copsar que el 0,5 de la població va agrupar el 7,54% del
total de renda personal declarada.
Malgrat aquestes conclusions que denotà la
dualització social existent a la ciutat, val a dir que Mataró no restava aïllada del context. En termes comparatius no
era de les que va mostrar els majors percentatges: Les que més en van tenir van ser Alcobendas,
Barcelona, Madrid, Marbella i València. La realitat catalana era també
segregadora: l’1% de rendes altes de Barcelona va concentrar el 16,79%, que va
ser seguida per Terrassa i Sabadell. D’altra banda Santa Coloma i Hospitalet van
ser les que menys concentració van mostrar, per tant una distribució més
igualitària. Destacar i posar de relleu el cas de la ciutat comtal on el 0,5%
de la població va acoblar el 13,22% del total dels ingressos .
Apareix doncs, a
través d’aquestes dades i els baladí exposats, una ciutat amb una substancial
dispersió de la renta entre declarants, però no allunyat d’altres ciutats
catalanes i espanyoles que tenen més de cent mil habitants. Una ciutat en un
context que va mostrar una situació de segregació en relació a la distribució
dels ingressos.
Anàlisis futurs
dels anys posteriors o amb altres tècniques que incorporin altres dimensions –
i no només la monetària d’ingressos-
ajudaran a aportar major informació sobre les desigualtats de renta i
l’efecte de la crisi.
No es de rebuig
recordar que en una societat de mercat on hi ha un estat proveïdor de
determinats recursos i oportunitats de forma selectiva, aquests en gran mesura
estan mediatitzats entre d’altres variables també pel nivell d’ingressos
familiars.
Que oberta per
tant, la porta a les interpretacions i reflexions que es puguin fer des de
l’àmbit ideològic en relació a quines polítiques distributives, impositives, de
protecció, o d’alteració de drets s’han
d’implementar, o no.
