El presentisme laboral: una pràctica creixent i amenaçant

Imatge: mundofranquicias.com

És més que evident que la darrera crisi del capitalisme avançat a occident ha tingut conseqüències en l'empitjorament tant de les condicions d'ocupació com en les condicions de treball. Les dades que ofereixen les enquestes de condició de vida de la UE, així com la que es publicarà en breu a nivell espanyol amb dades del 2011, posen de relleu aquesta afirmació i on ha incrementat la precarietat laboral – en la globalitat que simbolitza aquest concepte- que se sumen a les dramàtiques dades d'atur, destrucció de treball i un canvi important de les condicions laborals inclòs a l'àmbit de la funció pública.
 

imatge: Prodepempresas.cl

En aquest escenari dos fenòmens posen de relleu també un canvi important: per un costat la contracció temporal s'ha reduït en relació a la UE, però que s'explica per la destrucció d'aquests llocs de treball més conjunturals des del 2008; i per altra banda que des del 2009 s'ha reduït l'absentisme laboral de forma accentuada també ( del 3 al 2,1%).

Un dels símptomes d'aquesta situació és l'anomenat presentisme laboral; on la inseguretat, la por a perdre la feina, la percepció que no es valori la feina que hom aporta o que sigui considera com prescindible... fa que els assalariats/des no s'arrisquin a agafar una baixa laboral o inclús de gaudir els dies personals o de permisos contemplats als convenis col·lectius. Aquest situació va més enllà perquè fins i tot ha fet aparèixer pràctiques com quedar-se més hores a la feina, estar disponible, assumir més responsabilitats... però també un increment de la desmotivació, la baixa autoestima en determinats sectors i empreses. També s'ha observat com treballadors/res que no estan en condicions saludables per a treballar van a la feina amb el que això comporta per a la persona i sobretot per al mateix procés productiu o de prestació del servei. Presentisme doncs, no vol dir major productivitat ni millor qualitat del producte o servei, ni per ende una millora de les condicions de treball. Aquest fenomen s'està començant a observar de forma considerable en les petites i molt petites empreses, i darrerament també en la funció pública, sobretot en l'àmbit local i en determinats serveis on hi ha una major presència de treball temporal.

La crisi comporta també doncs, un procés de canvi – o adaptació- en les relacions laborals informals que tot i no estar normativitzades mostra que no són saludables ni pel benestar, ni per la qualitat de vida, ni per la mateixa organització empresarial. 

Publicat a capgros.com darrera la façana.

Barris en transformació. Cap a una nova segregació social urbana a Catalunya ?

Les ciutats i els pobles de Catalunya han sofert en els darrers deu anys uns canvis demogràfics considerables. Paral·lelament hi ha hagut una aparició i una consolidació d’àrees urbanes determinades urbanísticament en vies de degradació, amb mancances des del punt de vista de la provisió de serveis i en procés de segregació social. Aquests canvis han produït un augment i manifestació de noves desigualtats socials localitzades en barris i espais concrets associades amb diversos factors que expliquen les conseqüències de la població que viu, resideix, treball o es relaciona en aquests.

La primera etapa d’aquest període ha estat caracteritzada per un creixement econòmic molt destacat i associat directament amb el gran dinamisme del mercat de la construcció, el del turisme, el de la producció de béns i el de les activitats de serveis, que han facilitat una creixent integració en els mercats de béns, serveis i capitals a escala europea i mundial.

El mercat de treball ha demandat una gran quantitat de mà d’obra, intensiva, bàsicament de poca qualitat i tant masculina com femenina segons el sector d’activitat. Això ha comportat un increment considerable de la població immigrada atreta per aquesta demanda i per la voluntat de millora de les seves condicions de vida. El context espanyol de relativa estabilitat política i de certa estabilitat social, així com un escenari de gestió política del fet migratori de manera diferenciada a la resta de països de la UE i un caràcter relativament autònom de les xarxes socials consolidades de la població immigrada, entre els factors més destacables, ha afavorit aquest increment.

El fet o fets migratoris recents - en plena transformació - s’han caracteritzat en aquesta etapa per ser un fenomen molt concret en el temps, amb molta intensitat i per la diversitat de les procedències així com la tipologia de la població. Afegir que la concentració d’aquesta ha estat en determinades zones geogràfiques de les ciutats i pobles amb uns mercats de treball més dinàmics caracteritzats per l’alta flexibilitat, salaris baixos i certa informalitat; i també per un mercat de l’habitatge amb preus econòmicament més assequibles. S’han generat doncs, situacions de concentració i agrupament de la població nouvinguda; no essent aquest el cas de la població procedent de països comunitaris.

A les zones de referència s’han donat processos de molta rotació atès la dinamització del mercat immobiliari de segona propietat i la mobilitat social ascendent d’una part de la població que ha canviat la residència cap a zones amb millors condicions en l’entorn o en l’habitatge. Tanmateix en aquest barris també han anat a viure parelles joves de població autòctona que es volien emancipar, persones separades i d’altres models familiars que cercaven habitatge més assequible o formes de flexibilització, que no trobaven en la resta de la ciutat o en altres ciutats. (En el període 2002-2007 la rotació de la població ha superat el 30% en molts barris.)

S’ha anat creant doncs, zones de segregació social urbana, caracteritzades bàsicament per concentració de població amb menys recursos on aparegut noves necessitats, bosses de pobresa persistent i situacions de privació i d’exclusió social.

Des del punt de vista urbanístic - tot i que hi ha diferències considerables - aquests barris s’han caracteritzat per disposar d’una tipologia edificatòria típica dels anys seixanta, marcats per una construcció precipitada – en algunes ocasions sense cap tipus de planejament urbà-, de molta densitat en edificis plurifamiliaras amb diverses barreres arquitectòniques, de parcel·la mot petita i amb problemes estructurals no tractats. A més, sovint en la majoria d’aquests barris hi ha una mancança d’espais verds i una insuficiència d’equipaments.

Diagnosis de barris, de plans integrals, de conclusions de consells de participació, d’estudis de necessitats socials des del 2002 ja van posar en evidència aquestes mancances en moltes poblacions.

Per millorar aquestes situacions algunes administracions locals van endegar algunes accions molt concretes a finals dels anys noranta; però va ser a partir de les oportunitats que oferien els projectes de millora de barris - a través de l’anomenada Llei de Barris - que l’Administració de la Generalitat va prestar la col·laboració a través d’un marc general d’actuació on es desenvolupaven potents línies de co-finançament. Això va permetre que en les cinc convocatòries del període 2004-2008, 92 barris de Catalunya iniciaren programes de transformació a través d’intervencions en l’espai públic, de rehabilitació d’edificis, de construcció d’equipaments, de programes de millora social... La Llei de Barris juntament amb d’altres programes, pactes i plans coordinats amb aquesta van permetre posar a l’abast de les administracions locals un escenari de concertació per a la transformació urbanística i social.

Malgrat aquestes eines d’intervenció integral acompanyada de recursos econòmics, la plasmació d’algunes bones pràctiques, i el fet que gairebé el 10% de la població de Catalunya es va poder beneficiar d’algunes dimensions dels diferents programes, la nova situació econòmica posa en evidència que les situacions de pobresa i de privació no s’han reduït. És més, s’han agreujat i accentuat en aquestes zones urbanes.

Malgrat l’avenç en les estratègies d’algunes polítiques de transformació integral, es davant aquesta situació que es posa de manifest que pocs - o inoperants - són els esforços per combatre causes globals com són la internacionalització, precarització i dualtizació del mercat de treball i el rerafons d’un règim de benestar social feble, amb algunes vies de desarticulació o de privatització selectiva de drets, i amb un nivell de despesa i protecció social molt allunyats d’altres règims de benestar europeus. Dos factors explicatius de l’augment de la marginalitat i segregació urbana.

A nivell descriptiu per la informació que ofereixen els diferents serveis públics d’atenció social, sindicats i la iniciativa social privada, a l’actualitat en aquests barris s’observen taxes d’atur elevades i per sobre de la mitjana del municipi o la comarca, grans dificultats d’inserció al mercat de treball de la població masculina atès la crisis del sector de la construcció i els sectors relacionats, uns nivells formatius inferiors, una presència d’activitats econòmiques informals, un major nombre de població demandant de subsidis i de diferents ajuts socials i d’ajuts de l’habitatge.

Des del punt de vista de la percepció, aquesta nova situació comporta un augment de la sensació d’inseguretat i de la interpretació del incivisme, amb l’activació de discursos interessats i actes expressos que cerquen la culpabilització de les víctimes, sobretot per part de població autòctona.. (segons la darrera enquesta del CEO ja és la segona percepció de preocupació a Catalunya) A consolidar aquestes opinions han ajudat també, l’augment de la presència policial en els barris, el increment de les activitats submergides i les disputes religioses i identitàries, i l’ocupació dels espais públics per part de col·lectius d’immigrants que no tenen feina ni realitzen cap acció formativa.

Des d’aquesta tessitura no és d’estranyar que les plataformes sindical, ong’s i les mateixes administracions locals exigeixin un augment de la despesa en polítiques socials per actuar allà on les conseqüències de la crisi econòmica son més severes. S’interpreta, a més, que tots els esforços de millora de l’etapa anterior – que no s’han consolidat - poden començar a estar amenaçats.

Ara es reclamen polítiques d’emergència a un erari públic malmès després de visualitzar-se que els rendiments econòmics de l’etapa anterior no s’han traslladat en la mateixa proporció a l’àmbit social. S’acorda que la millora de les condicions i la normalització de població ha de passar per una gran inversió econòmica a llarg termini per part dels diferents nivells competencials de l’administració amb la concertació i la implicació dels agents del territori com a marc de col·laboració; i amb la integralitat de les polítiques a realitzar on sigui tan important accions per afavorir la coneixença entre els veïns, així s ajuts per a la supressió de barreres arquitectòniques. I com aconseguir-ho si que és un gran repte per avançar en termes de convivència, cohesió social i combatre les situacions de marginalitat en aquests contextos urbans i territorials.

Text publicat a la revista Àmbits de Política i Societat nº 43 que edita el Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya.

El primer impacte de la crisis a la cohesió social

Quin impacte ha tingut fins aleshores la crisi econòmica sobre la cohesió social i la pobresa a Espanya? Fins el moment només es coneixien les dades que avançaven entitats de la iniciativa social privada com Càritas, Creu Roja o els serveis socials municipals on es posava d’evidència l’increment d’usuaris/àries i sol·licitants atès les noves dificultats personals i familiars, que complimentaven dades com l’atur, la baixada del consum, el mercat immobiliari..

Diversos són els anàlisis que s’han centrat en les causes – des de diferents disciplines, i alguns d’aquest amb interpretacions interessades- però ja comencen a aparèixer anàlisis empírics sobre les conseqüències socials de la crisi.

En aquest moment s’està elaborant el VI Informe Foessa sobre l’exclusió i el desenvolupament social 2007-009. Els anàlisis provisionals posen en evidència que certament hi ha hagut un augment de la pobresa i de l’exclusió social els dos primers anys de la crisi econòmica.

Espanya ja era abans de la crisi un dels països de la UE amb els majors índexs de pobresa (20%) malgrat l’etapa de gran creixement econòmic. En el moment actual i malgrat la davallada dels ingressos familiars que fa baixar també la renda mediana – per tant també el llindar econòmic de pobresa- han augmentat 2,2 punts les famílies en situació d’exclusió i en 3,4 la pobresa relativa. Són dades més que preocupats perquè fins aleshores aquestes tendència a l’alça s’havia produït en un període de més de 20 anys i ara s’ha donat només en una període de 2..

En aquestes dades provisionals s’observa també que en termes econòmics les situacions més severes no han augmentat en aquest espai de temps (potser a partir del tercer any quan s’esgotin les prestacions i subsidis es pugui contemplar algun canvi) però si que s’han disparat les llars en situació de precarietat i exclusió moderada en més d’un 13,5%.

Els col•lectius socials més afectats han estat les dones i els més joves, les famílies d’estructures més complexes i les famílies monoparentals. D’altra banda aquesta darrera crisi del capitalisme no ha augmentat la incidència en llars al capdavant d’una persona jubilada o de grups de minories ètniques. La seva situació anterior ja era i continua essent vulnerable. Es denota també una altra situació a destacar que és segregació social urbana on s’observa una gran concentració de situacions d’exclusió en barris més “deteriorats”.

També es posa de relleu la situació que malgrat la població considerada com integrada, amb els membres de la família treballant són dos anys després més pobres. Apareix la situació descrita com a working poor o treballadors/res pobres. ( situació típica de mercats de treball dualitzats, en procés de desregulació, amb salaris baixos.. com és el cas espanyol).

Des del punt de vista de la mobilitat social, l’anàlisi comparatiu i dinàmic des del 2007 posa en evidència que el 58% de les llars de la mostra han experimentat algun canvi significatiu en dos anys: 36% a pitjors condicions i 22% alguna millora malgrat la crisi.

Es poden extreure diverses reflexions de les primeres dades que van apareixen; però a grans trets es pot destacar l’espai breu de temps en el que s’estan realitzant aquests canvis, la continuïtat en la tendència de polarització social de la societat espanyola, i quins col·lectius són els que estan patint les conseqüències de la crisi.

Publicat a capgros.com

ADÉU AL "BON GOVERN"

Fa alguns anys a l’àmbit de les ciències socials es va parlant del model ideal del "bon govern" on apareixen alguns conceptes com el de la governança entès com un procés; com una nova forma de presa de decisions que defuig de les estructures verticals, de la ineficàcia de les jerarquies i dels sistemes sòlids i allunyats de la societat civil organitzada. Durant aquests períodes s’ha fet referència a l’existència de nous models d’organització política més moderns i democràtics que tenen en compte als diferents actors, als agents, a les entitats... i que aposten per una responsabilitat compartida, o si més no, per a tenir-los en compte. Aquesta aposta denota -entre d’altres- una maduresa i una cohesió interna a nivell polític i cultural d’un territori determinat.

Cal dir però, que també s’ha posat en evidència que malgrat compartir la pressa de decisions, la darrera sempre era dels governs que aparentment defugien dels models de governalitat del passat. També s’ha posat de relleu que les estructures internes dels agents econòmics, socials i entitats supranacionals no tenien perquè ser transparents ni democràtiques, i que també responien als seus propis models, interessos i intencions, ja fossin manifestos o no. Una altra característica també ha estat que hi ha hagut grans diferències territorials i culturals a l’hora d’iniciar aquest camí cap al “bon govern” i que tenien a veure amb la realitat política, social i econòmica del país, als que s’afegien els ritmes canviants i accelerats d’una societat en transformació constant.

A nivell espanyol un bon exemple del nou sistema de relació entre els detentadors, administrats i societat civil organitzada va ser l’avenç en el paper protagonista facilitat a agents socials, econòmics i el món associatiu tant en la construcció de l’Estat del Benestar; com en el desenvolupament de determinades polítiques públiques atès les representacions locals i sectorialitzades, i la capacitat d’influència de tots plegats a l’hora d’arribar a acords o en la implantació d’aquests.

Durant l’època de la segona legislatura del Partit Popular aquests agents i entitats van emprar un paper contra-govern ja que aquestes praxis estaven essent abandonades a marxes forçades. Van reivindicar que s’avançava cap a un divorci entre govern i societat civil que es va en la tensió social i política, i que va culminar amb una vaga general i amb diverses mobilitzacions.

A partir de l’any 2004, amb l’entrada a Govern del PSOE, es van centrar esforços per oferir un rol diferent al de l’anterior govern: un govern dialogant, que escoltava, que primava l’entesa i que mostrava les eines per arribar a acords amb totes les iniciatives públiques i privades via un tarannà per a desenvolupar un model econòmic i social.

Aquesta dinàmica s’ha vist interrompuda de manera dràstica en la segona legislatura i evidenciades a través de les decisions relaciones amb la gestió de la situació de crisis econòmica, de les seves conseqüències, de la gestió del dèficit pressupostari i la reforma laboral.

No s’ha tingut en compte les recomanacions ni indicacions dels agents socials, ni de les entitats de la iniciativa social privada. És més; s’ha desacreditat el paper atorgat als primers anul•lant acords anteriors com el de l’augmenta salarial dels empleats públics pactat a principis d’any, declarar en desús acords col•lectius... S’ha trencat el diàleg social per tal de seguir les indicacions i dictàmens d’entitats supranacionals externes com ha estat la Comissió Europea, directrius de dirigents d’altres països i organismes com Fons Monetari Internacional i algunes entitats econòmiques. Es contradiu doncs el govern actual en el seu model inicial i que l’havia assignat un bon reconeixement i una bona forma de gestió política. Apareix ara una situació de contribució al descrèdit del govern (recordem la frase de Gonzàlez a Rodríguez Zapatero: “Gobernar es esto José Luís”) i on s’evidencia la inoperància de la centralitat de les decisions, ja que ara es desconnexionen en darrera instància cap a altres institucions que es caracteritzen per no apostar per la governança sinó per les velles formes rígides de la governabilitat. Adéu bon govern.

Resta la pregunta per a la reflexió sobre quina legitimació se li està donant a la jove democràcia representativa si els càrrecs escollits acaben seguint les directrius captives dels sistema financer, del Fons Monetari Internacional, del Banc Central Europeu, d’alguns agents econòmics com la CEOE... i la pregunta de si l’elecció dels càrrecs d’aquestes institucions són democràtiques.

Publicat a capgros.com:

Espanya no fa els deures. Anys Europeu contra la pobresa i l'Exclusió social

En plena campanya electoral a les eleccions general (abans que els indicadors econòmics indiquessin l’entrada en una etapa econòmica marcada per la destrucció accelerada d’ocupació, la davallada econòmica després d’una gran etapa de creixement , la crisi del mercat de l’habitatge i del bursàtil, i la precarització de les condicions laborals) es va dir que Espanya estava en la Champions dels països econòmics de la zona euro.

No estava mal emprat l’argot si el que es volia era evidenciar que el gran creixement del capitalisme occidental de l’etapa anterior al 2007 amava que no s’havien traslladat els beneficis d’aquesta a l’àmbit social, ni consolidat el poc desenvolupat estat de benestar espanyol de caire familista. La riquesa generada en aquesta etapa havia accentuat les situacions de desigualtats entre les rendes més elevades i les més baixes augmentat la dualització social; essent Espanya un dels països de la UE amb el major nombre de població per sota del llindar de pobresa només superat per Letònia.

Amb l’escenari esmenant la Comissió Europea va treballar per a que l’any 2010, amb la presidència del primer semestre per part d’Espanya, fos l’any europeu de lluita contra la pobresa i l’exclusió social a la UE. Existia el precedent dels famosos objectius del mil·leni (que s’estaven retardant en la seva posada en marxa).

Els objectius inicials d’aquest any europeu eren marcar una agenda social per tal que l’Europa dels 27 acordés un pacte decisiu per erradicar la pobresa a la UE. Era una incongruència que una de les zones més riques del món mantingués grans borses de pobresa, exclusió social i situacions de privació tant elevades.

Però la posada en marxa de l’any europeu tenia l’escenari de crisi, diferents a les anteriors però amb clares conseqüències sobre els sectors de població més vulnerables.

Però i abans de la crisi, Espanya havia fet els deures? Doncs no. L’escenari espanyol evidenciava una despesa social pública de les més baixes d’Europa així com uns nivells de protecció en alguns àmbits inferiors a la mitjana europea. A més una tenia un mercat de treball altament dualitzat i en processos de gran flexibilització i desregulació, amb un dels salaris mínims més baixos de l’Europa dels 15 i amb grans diferències entre homes i dones ( malgrat la incorporació massiva de les dones), situacions precàries per a dones i joves, i grans borses de treball informal així com una gran presència d’economia submergida i dependència de sectors especulatius en alça...

Doncs aquest any de visualització de les diferents eines i instruments per a combatre la pobresa a la UE s’han desenvolupat en aquest escenari de crisi i massa tímidament.

Algunes de les estratègies que s’apunten per a combatre la pobresa i l’exclusió social són les que s’haurien de dirigir des de la Comissió Europea i el Govern Central amb la complicitat de tots els nivells d’administració per a fer reformes en l’àmbit educatiu, en el sistema de pensions, en la protecció i promoció social, en la sanitat pública, en les polítiques d’inclusió, en la millora de l’aplicació de la Llei de la Dependència....

Les mesures anunciades per l’Executiu a data d’avui per a reduir el dèficit van en la direcció contrària: retallades socials, privatització selectiva de drets... un altre aprimament de l’Estat de Benestar.

Sembla ser doncs, que els principis de l’Estat de Dret Social com són la solidaritat i la justifica social han passat, a un altre pla de les prioritats polítiques. Una altra oportunitat perduda. Resta evident, altracop, qui pagarà les conseqüències d’aquesta crisi.

Publicat a capgros.com

CRISI, IMMIGRACIÓ I TREBALL. QUÈ SE SAP?

Aquest més de setembre la Generalitat de Catalunya ha accelerat els tràmits per a tancar l’Acord sobre l’ocupació juvenil de Catalunya 2009-2012. Fa temps que el jovent pateix una gran vulnerabilitat i precarització al mercat de treball. Res de nou. L’Enquesta de Població Activa al segon trimestre de 2009 informa que els joves situats en la franja d’edat de 16 a 24 doblen, amb un 34%, la població aturada a Catalunya. Tenen també una temporalitat laboral per sobre del 47%.

Hi ha però, un altre col·lectiu del que es disposen poques dades per a comprovar les conseqüències economico-socials recents. Cada vegada, però es van publicant estudis i dades per al seu anàlisi que demostren les afirmacions que fa mesos anuncien els sindicats, els serveis de primera atenció d’alguns ajuntaments i diverses entitats socials: l’atur afecta a tots els treballadors/res en general; però són els immigrants els que la pateixen amb major intensitat.

Dades de la Seguretat Social aporten que la població originària del Marroc són els que amb major proporció perden ocupació (molt relacionat amb la crisi de la construcció i els subsectors), i al mateix temps és el col·lectiu que ocupa les posicions laborals més baixes. També s’observa que les dones immigrades, en especial les sud-americanes perden menys ocupació que els homes(ocupades majoritàriament en l’àmbit domèstic, el comerç, l’hostaleria i les empreses de serveis). Les dones immigrades han passat doncs, a ser un factor clau en l’obtenció d’ingressos de la unitat familiar.

A Catalunya i Espanya la crisi econòmica ha adoptat la forma de destrucció d’ocupació, i això s’ha visualitat en l’any 2008 on s’ha doblat la taxa d’atur de la població treballadora. Cal dir, a més, que això no vol dir que les condicions, la dualització. divisió sexual del treball i l’economia submergida hagin desaparegut d’escena.

Amb aquestes dades que es van visualitzant unes grans desigualtats en el mercat de treball, que té connexions, en tant que un factor explicatiu, amb altres dimensions. Comencen també les interpretacions de si s’ha d’actuar o no, de com fer-ho i quines conseqüències comporta tot plegat. El debat està servit.

EL DEBAT DE LA PUJADA D'IMPOSTOS

En els darrer anys, amb el rerefons de la crisi del Benestar dels països europeus, a Catalunya i Espanya hi ha hagut alguns avenços en matèria de drets de protecció, de polítiques personals i de millora del benestar social. Fins i tot, en alguns d’aquests drets s’ha eliminat l’accés al mercat de treball com a via d’accés, passant a la consideració de drets universals eliminant la dimensió selectiva.

Cal dir però, que aquest avenç en drets no ha posat ni a Catalunya ni a Espanya al nivell de les polítiques socials a Europa malgrat l’etapa econòmica anterior de gran creixement econòmic. Espanya encara està lluny de la mitjana europea en despesa social sobre el P.I.B., de despesa social per habitant... Tanmateix s’ha dut a la praxis en alguns drets reconeguts, anteriors a aquests, una via de reducció, d’incrementar els criteris d’accés... de privatització selectiva.

En aquesta etapa de desplegament de drets en prestacions, de mesures de protecció, en polítiques d’ajuts... la pressió fiscal no ha pujat. Gairebé no s’ha mogut des del 1995 essent de les més baixes de la zona euro. (a diferència del 2008 que segons la Intervención General va ser del 32,83% la més baixa en 14 anys atès la situació de recessió). S’afegeix a més que l’Estat Central ha fet un esforç per a complir el Pacte d’Estabilitat econòmica no endeutant-se per sobre del 3%.

Aquests dies s’ha iniciat en l’àmbit polític un debat que feia anys estava latent i que per a la gran majoria de forces parlamentàries era un tema incòmode: la pujada dels d’impostos. I ha estat provocat per la situació de manca d’ingressos de l’Estat al caure les rendes, el consum i el benefici empresarial, així com que el dèficit públic triplica els límits del Pacte d’Estabilitat.

De fet, a data d’avui poc se sap més enllà que es pujaran alguns impostos i de moment, malgrat la insistència d’algunes forces parlamentàries, no és reduirà la despesa pública que tindria greus conseqüències sobre l’aposta de l’Executiu Central en l’augment de la inversió pública per a la creació d’ocupació i el manteniment de les prestacions de protecció social per a generar activitat econòmica.

Ara per ara, encara no s’ha concretat com s’aplicarà la pujada d’impostos més enllà d’afirmacions sobre possibles limitacions, temporalitats, i que han donat peu a tot tipus d’especulacions i judicis previs, que alimenten el debat polític.

Hi ha però, altres debats que estan comunicats estretament amb aquest i també calen ser abordats com son: la necessitat de la reforma estructural del model productiu i econòmic; l’abordatge de com combatre de forma real l’economia submergida i el frau fiscal; sobre com es pot resoldre els problemes de finançament dels primers nivells d’atenció, les administracions locals; i cap a quin model d’Estat de Benestar es vol anar per a combatre de forma real i efectiva els grans desajustos econòmics i socials que afegeix aquesta situació econòmica.

publicat a Capgros.com