D'CAMPANYA TANCA EL SEU ESPAI.-

El D'campanya podria haver acabat donant elements de reflexió, crítics per a donar una visió determinada i elements del debat; però avui ETA ha volgut que acabi amb una condemna.

La coalició ICV-EUiA condemna l’atemptat terrorista perpetrat per ETA a Arrasate (Mondragón) aquest migdia que ha acabat amb la vida d’Isaías Carrasco, exregidor socialista del PSE. La nostra coalició vol transmet el seu condol a la família, amics i companys de partit de la víctima mortal del tiroteig i ha demanat unitat de tots els partits polítics en la lluita contra el terrorisme.

La direcció de la coalició i els responsables de la campanya han decidit anul·lar els actes previstos per avui. Una vida, és molt més important que tot plegat!

CANDIDAT 22. ENTREVISTA A EL PUNT.

Aquí teniu l'entrevista d'en LLuís Arcal publicada avui a El Punt.

ELS GRANS PARTITS TRACTEN LA GENT COM A CLIENTS...

-El missatge d'ICV-EUiA arriba desprestigiat?

-«No. ICV-EUiA ha demostrat a l'Estat que quan el PSOE pacta amb les forces d'esquerra s'avança amb lleis tan importants com la dels matrimonis d'homosexuals, la llei de la dependència o la de la memòria històrica. També ha quedat molt clar que quan no es pacta amb ICV-EUiA es pacta amb la dreta i es tiren endavant lleis com la de la reforma fiscal, que dóna més privilegis als que més tenen.»

-Quin serà el rol d'ICV-EUiA juntament amb IU?

-«La coalició amb IU ens va molt bé. Gaspar Llamazares és un bon líder i s'està demostrant que és capaç de liderar un projecte nacional. Ens sentim molt còmodes amb ells perquè compartim una part molt important del missatge i compartim un espai sociopolític determinat.»

-Què diria als que opinen que el seu partit és un satèl·lit del PSC?

-«Doncs que s'equivoquen. S'equivoquen, perquè ICV-EUiA ha demostrat que és l'esquerra que no falla. També és la força que marca al PSOE en temes com ara l'avortament i exigint solucions al caos de rodalies. En aquest sentit no som un satèl·lit sinó una força pròpia. El que passa és que en l'àmbit espanyol, la bipolarització de grans blocs fa que ICV-EUiA tingui el paper que té, però que és molt determinant. Sí que és cert, però, que el PSOE necessita a vegades el nostre vot per tirar endavant polítiques d'esquerra.»

-Vostè és la primera vegada que entra a les llistes i va en lloc número 22. Té poques possibilitats de sortir escollit, però el partit ha pensat en vostè.

-«Sí, sincerament tinc poques possibilitats. Tot i això em crec el projecte d'ICV-EUiA, em sento molt còmode amb el discurs que s'està fent i puc aportar experiència en temes com la quotidianitat. A més, també m'agrada que la gent de la comarca hagi pensat en mi.»

-Això és un primer pas per ser el candidat a l'alcaldia de Mataró?

-«No té relació. Jo em sento molt còmode a la comarca. No obstant això, m'agradaria que a Mataró recuperéssim la força que tradicionalment sempre hem tingut.»

-De quina manera pot aportar beneficis al Maresme el seu partit?

-«Nosaltres no donarem suport a la investidura de cap president del govern si no es tira endavant el pla de rodalies i es potencia el transport públic i la mobilitat a la comarca. El Maresme té una població molt diversa i hi ha molts dèficits a nivell social i l'empremta d'ICV-EUiA pot fer que la gent més desfavorida es pugui beneficiar de les nostres polítiques.»

-De què li pot servir el seu treball a la comarca?

-«Quan ICV-EUiA governàvem al Consell Comarcal vam ser capaços de triplicar el pressupost en la despesa social i crear serveis com el de les minories ètniques, serveis de suport a la dependència, serveis de mediació en violència domèstica...»

-Són unes eleccions de només dos candidats?

-«No ho són, però el que passa és que els grans partits així volen que sigui, perquè donen una visió de la democràcia com a simplista. La gent no és ximple i sap el que vota, però el que sí que és cert és que aquests grans partits tracten la gent com si fossin clients.»

-Avanci'm un resultat.

-«No m'agraden els pronòstics, però crec que Zapatero guanyarà les eleccions però necessitarà altres forces per governar. Haurà de decidir si fa ministre Duran i Lleida. El nostre objectiu com a ICV-EUiA és poder fer grup propi.»

Cal una aposta clara per l'economia social.

Els últims 10 anys l’economia espanyola ha mantingut un fort creixement d’activitat. S’ha absorbit part atur, hi ha hagut una gran incorporació de les dones al mercat de treball, s’han pogut anar ocupant joves que anaven deixant l’etapa formativa o la continuaven, s’ha incorporat població immigrada... i ha estat possible fer un sanejament finances públiques.

Malgrat que alguns encara ho volen amagar, i ho han fet en l'espectacle mediàtic i insípic del debat, aquest creixement de l’economia no ha resolt els desequilibris ni les desigualtats socials; sinó que ha fet inclòs que algunes s’aguditzessin, (19% de població per sota del llindar de la pobresa, de les més altes d’Europa), ha augmenta la privació de moltes famílies, els sous han baixat un 4%, essent Espanya l’únic país d’Europa que ha baixat, continua la diferència entre els sous dels homes i les dones ( 29% inferior de les dones a Catalunya), ha incrementat la temporalitat i la precarietat del mercat del treball arribant a ésser del 30%, continuï el frau i el mercat informal, una infrainversió pública en R+D+I...I es pot afirmar que l’Estat de Dret Social i el seu Estat del Benestar no ha avançat com caldria. ( es pot veure en l’anàlisi de la despesa pública, en les mesures de reforma fiscal, la política de baixar impostos, les tendències liberalitzadores de serveis i de la política econòmica...

Però hi ha una altra forma de produir, molt present a Catalunya i Espanya que és l’economia social. Una economia social que en molts casos es caracteritza per ser una realitat empresarial basada en l’autogestió, la cogestió, la democràcia en la presa de decisions, en un repartiment de la propietat entre els treballadors/res, amb una aposta important en un model productiu avançat, de creació d’ocupació més estable... i que representa el 6% del PIB espanyol i que ocupa el 10% de la població treballadora. Per tant és una realitat que cal potencia, donar-ne suport, reconèixer el sector com agent social, apostant pels distintius de qualitat i continuar avançant en la responsabilitat social tant d’aquestes empreses com en la seva acció

És important que s’aposti per aquest sector, que també és altament flexible i creador d’ocupació, i sobretot perquè aporten uns nous valors a la producció, tant industrial i manufacturera com en serveis a les persones. I a Catalunya en tenim molts exemples d’aquest tipus d’empreses i la seva implicació en la responsabilitat de la seva acció. És per això que cal potenciar-ne el sector, fer que l’administració promulgui en les seves contractacions aquest tipus d’empreses, iniciï una política de finançament per als que són responsables...

Ahir a Mataró en Santi Cayuela ens va exposar en una visita a Cristalleries de Mataró SCOOP com és aquest model i com cal implicar-se en aquest tipus d’empreses.

D’altres, que van de defensors dels treballadors/res com és el PSC, i d'altres formes de fer d'innovar, potenciar... i que van es presenten a Catalunya acompanyat d'un partit que en les seves sigles tenen el nom d' “obrers”, , en el seu programa no són capaços ni de mencionar aquest tipus d’empreses.Per a ells no existeixen?(veieu aparat 5.3 i 6.4) Segurament no estan en el seu model productiu. És cert que mencionen la responsabilitat social de les empreses, i és un valor que fa molt que sona, peròq ue s'aplica poc. Cal anar molt més enllà encara.

Què és un mileurista?

Des de fa pocs anys - sobretot a l’àmbit comunicatiu i polític - s’ha posat sobre la taula el debat si els mileuristes són o no una nova classe social. Més enllà d’això, el cert és que aquest grup etiquetat com a tal, te unes situacions en el mercat de treball, unes característiques de vida i d’accés a l’habitatge, i unes condicions socials determinades més o menys comunes.

Cal dir però, que també hi ha diferències notables entre homes i dones i amb altres eixos de desigualtat social dintre d’aquest col·lectiu.

El mercat de treball demanda cada cop més una mà d’obra altament qualificada, amb diverses habilitats, molt flexible, adaptable, disposada a moure’s, jove... Les empreses troben entre la gent de 25 a 35 anys aquests perfils, ja que els fills i filles del baby boom, són ara el grup més preparat a nivell formatiu de la història de Catalunya i d’Espanya, tenen titulacions de grau mitjà i superior, saben parlar algun

altre idioma, continuen formant-se en temes específics...

Com a contrapartida aquest mercat de treball es caracteritza - per aquest col·lectiu - per una precarització de les situacions contractuals i una remuneració arrodonida al voltant dels mil euros mensuals bruts, el que vol dir una retribució moltes vegades no en la línia de les capacitats formatives. Hi ha qui diu que en part és degut als canvis socials, a una abundància de la sobreformació en relació al passat, que aquesta mà d’obra sigui molt abundant... El cert és que s’observa que el 60% del jovent hagi de treballar en llocs per sota de la qualificació -10 punts per sota de la mitjana europea - i que la taxa d’atur sigui de les més elevades.

La precarització i el salari baix són un condicionant clau en una societat postmoderna i occidental. En aquest sentit té conseqüències en altres esferes, destacant-ne el problema de l’emancipació en els seus diferents nivells ( accés a un habitatge, salarial, personal, familiar, de xarxa de relacions...) Això fa que el jovent hagi de cercar altres fórmules no tradicionals per a poder-se emancipar: compartir pis, altres models de convivència i de família, una altra cultura de l’oci i el lleure, retardar l’edat en tot...

La gran part d’aquests mil euros se’ls emporta el lloguer (prop del 30% del total dels que comparteixen) o gairebé tot en el cas dels que tenen una hipoteca. El mercat hipotecari i el de l’habitatge precisament no ajuden a millorar aquesta situació La cosa està clara, o no marxen de casa, o han de compartir, o s’han d’endeutar en el cercle viciós... ( Es just dir que també hi ha molta població treballadora que no arriba als mil euros mensuals, ja que el salari mínim a Espanya és de 600€ essent del més baixos d’Europa)

Tenir feina, tenir formació, i un habitatge més o menys digne no és garantia per al jovent ni per a molta població d’estar fora del llindar de la pobresa; lluny d’altres tipus de pobresa i de privacions, però són una nova forma pobresa.

En comparació amb la generació dels seus pares i de les seves mares, han crescut en una societat més oberta, sense repressió, amb més oportunitats d’estudi... però com es veu, el futur no els porta on hauria de ser.

Estem en campanya, aquí teniu un video que en parla:

DE LA POBRESA QUI EN PARLA? D'campanya II.

La Generalitat de Catalunya, en una sessió al voltant de la pobresa i l’exclusió social el proppassat dia 17 de novembre, va anunciar que el 17% de les famílies catalanes viuen sota el llindar de la pobresa. Aquest percentatge va ser calculat amb el barem econòmic estandaritzat de la UE ( que és el 60% de la renda mitjana per a poder se comparat entre zones). Això indica que hi ha un 17% de famílies que viuen amb menys de 521,00€ al mes.

En el cas d’Espanya aquest percentatge per a l’any 2007, segons diverses fonts està entre el 19 i el 20%, convertint Espanya en un dels països amb els índexs de pobresa més alt de la Unió Europea, conjuntament amb Irlanda, Portugal i Grècia - que tenen percentatges similars- essent només superats per Polònia i Lituània amb dos punts percentuals.

Catalunya i els països occidentals, en grans trets, són zones econòmicament pròsperes, amb uns mercats dinàmics i actius; però al mateix temps les situacions de pobresa s’incrementen i s’aguditzen.

El percentatge de pobresa a Catalunya, en termes percentuals, és similar a països com Hongria, Estònia i Romania. En aquests termes això indica que 721.000 persones a Catalunya són pobres. ( Altres fonts que provenen d’entitats com Creu Roja, La Fundació Pau i Solidaritat, La Fundació Justícia i Pau o Càrites, anuncien que aquesta dada és més pròxima al milió de persones que a les dades oficials ).

Fent un ràpid repàs de la tipologia de pobres a través de l’observatori de les desigualtats socials de Catalunya, es troba que aquests se concentren tant en població jove que està treballant, com en població jubilada i que té com a principal font d’ingrés algun tipus de subsidi o prestació; aquesta situació afecta sobretot a les dones, en especial a les vídues i cada vegada més a les dones separades o de famílies monoparentals; en nuclis amb més membres; i a població immigrada d’origen no comunitari.

Però unes dades que cal destacar és que cada vegada més està creixent entre la població pobre la que està treballant, sumant-se a la població que estava en situació d’invalidesa, atur o que no té activitat econòmica.

Com es desprèn de les mateixes dades, és en la població que té contractes temporals, jornades no complertes i altes indicadors de precarietat laboral on més es concentren. En aquest sentit, per a molta població el fet de treballar no és un garantia de no estar per sota del llindar de la pobresa.

Altra qüestió important és que el 31% de la població catalana és propietari/ària d’una llar que té càrregues hipotecàries a les que ha de fer front, i un 14% viuen de lloguer. Aquest darrer grup són els que més percentatge de població pobre, en termes percentuals concentren; i en el cas dels que tenen habitatge en propietat es donen situacions de pobresa tant en població que té deutes hipotecaris o càrregues pendents com amb població que no en té.

Això seria pel que fa la pobresa econòmica. En relació als diferents grups de privació que s’estudien, remarcar que un 11% de població que viu de lloguer es va demorar un cop o més en el seu pagament, un 14% tenen greus dificultats per arribar a final de mes amb els ingressos que tenen, un 23% no es pot permetre anar de vacances un cop l’any... Amb dades de situacions de privació més bàsica s’observa que en el cas de famílies que no poden reparar alguna cosa quan s’espatlla són el 5,23 de les famílies catalanes, o que un 7,23% viuen en una llar amb algun problema estructural que tampoc la poden arreglar.

Els factors de risc de pobresa també estan canviat. Actualment a més, tenen a veure amb la precariertat del mercat de treball –com s’ha dit- i els sistemes de protecció de la desocupació, les noves tendències demogràfiques que provoca unitats familiars més vulnerables, la nova immigració i el major esforç econòmic relacionat amb l’habitatge. Aquest és un ràpid repàs de la situació de la pobresa a Catalunya, sense entrar en l’àmbit de l’exclusió social.

Bé, doncs els debats polítics al voltant de la dimensió econòmica dels darrers dies s’han centrat que si la inflació ha crescut, que si els impostos de les necessitats bàsiques ha pujat per sobre un IPC que està molt més alt que les previsions que es va fer el Govern Central, que si és un senyor que va ser president d’una empresa privada va de número 2 per la circumscripció de Madrid pel Partit Popular, de veure quina opció política és la que baixa i rebaixar encara més els impostos, que si la globalització econòmica i els efectes del mercat hipotecari dels Estats units, que si cal una econòmica més dinàmica i més liberalitzadora.... però encara no s’ha parlat dels qui pateixen les conseqüències directes de tot plegat.

Una gran part de població catalana i Espanyola viu molt propera als llindars de la pobresa econòmica malgrat el procés de dualització de la societat. ( on les rendes més acomodades cada vegada ho són més, i les modestes cada vegada més també). I és aquesta població propera al llindar les que pateix directament qualsevol tipus de canvi en el cicle econòmic, un augment del tipus d’interès hipotecari, una pèrdua del poder adquisitu per un augment de bens de primera necessitat, una exigència familiar nova (com tenir un fill o fer-se càrrec d’algun familiar)... així com els tradicionals factors que eren pèrdua la feina i jubilar-se relacionats amb el mercat de treball o enviudar en el cas de les dones.


I tot això amb un Estat del Benestar que va avançar en la universalitazació de l’educació i la sanitat, que es va centrar en les pensiones i ara sembla ser serà en la protecció de la dependència i en la promoció de l’autonomia personal; però que no ha apostat per les polítiques de redistribució social, per a superar i combatre les desigualtats emergents, o per la protecció social ... És cert que s’han fet actuacions i s’han incrementat els pressuposts els darrers anys; però les actuacions que s’han fet ha sigut amb una despesa social molt per sota de la mitjana de la UE, i com, s’està observant en diversos casos que polítiques socials poc efectives. ( com és el cas del PIRMI a Catalunya)

Per descomptat cada opció política té la seva visió, el seu model de societat i les seves propostes per al model econòmic; però també és l’àmbit de la pobresa on s’ha de centrar també el debat. Cal que es parli d’aquesta dimensió, sense embuts i sense alarmisme, i que a ningú li tremoli la veu quan es parli de renda bàsica, salari mínim, subsidis, integració social i pobresa zero.