GIRO FULL PERÒ SEGUEIXO LLEGINT EL MATEIX LLIBRE

Cesc Niubó, deixa la política.

Des d'aquest blog un ànim a un bon amic i company de viatge en etapes polítiques i sindicals de la vida. Espero que ens tornem a retrobar ja que els punt en comú en són masses.

EUROPEES 380 GRAMS

En la foto la que encara no ha estat reciclada. Però ahir tenia 380 grams de paper entre cartes, prograganda, sobres.... un gra massa.

EL CAPITALISME ES LA CRISI

I ens ho ha recordat clarament el company de la NISSAN, en un discurs contundent, de càrrega ideològica, analític i descriptiu, i parlant sense embuts. Tot i que diversos ho teníem molt clar.
Ha fet aixecar tota l'assemblea en peus donant ple suport i aplaudint-lo. Molts comentaris entre els delegats/des: aquest senyor si que ens ha arribat.

L'ESCOLA PÚBLICA, MÉS QUE UN VALOR

L'escola pública és més que un valor, una prestació de servei públic, una política educativa, un agent de socialització en termes general, un element d'integració, convivència i aprenentatge, un espai d'intercanvi per a pares i mares.... és molt més. I voldria ser demagògic ni berruer en el que ens juguem. Em ve ràpid al cap el model de societat educativa, universalitat, de model d'integració, de tenir eines per a combatre la dualització social...

Això si, hi ha molts que en pregonen, en fan demostració de ser bons gestors i polítics defensors de l'interès general i de l'afer públic; però en la seva quotidianietat, en la seva vida privada trobem escola privada, mutualitat sanitària privada, sistema de pensions privat, i també oci i lleure molt lluny de lo públic. Bé ja sabeu la frase.

Imatge: Ferreres.

DE LA POBRESA QUI EN PARLA? D'campanya II.

La Generalitat de Catalunya, en una sessió al voltant de la pobresa i l’exclusió social el proppassat dia 17 de novembre, va anunciar que el 17% de les famílies catalanes viuen sota el llindar de la pobresa. Aquest percentatge va ser calculat amb el barem econòmic estandaritzat de la UE ( que és el 60% de la renda mitjana per a poder se comparat entre zones). Això indica que hi ha un 17% de famílies que viuen amb menys de 521,00€ al mes.

En el cas d’Espanya aquest percentatge per a l’any 2007, segons diverses fonts està entre el 19 i el 20%, convertint Espanya en un dels països amb els índexs de pobresa més alt de la Unió Europea, conjuntament amb Irlanda, Portugal i Grècia - que tenen percentatges similars- essent només superats per Polònia i Lituània amb dos punts percentuals.

Catalunya i els països occidentals, en grans trets, són zones econòmicament pròsperes, amb uns mercats dinàmics i actius; però al mateix temps les situacions de pobresa s’incrementen i s’aguditzen.

El percentatge de pobresa a Catalunya, en termes percentuals, és similar a països com Hongria, Estònia i Romania. En aquests termes això indica que 721.000 persones a Catalunya són pobres. ( Altres fonts que provenen d’entitats com Creu Roja, La Fundació Pau i Solidaritat, La Fundació Justícia i Pau o Càrites, anuncien que aquesta dada és més pròxima al milió de persones que a les dades oficials ).

Fent un ràpid repàs de la tipologia de pobres a través de l’observatori de les desigualtats socials de Catalunya, es troba que aquests se concentren tant en població jove que està treballant, com en població jubilada i que té com a principal font d’ingrés algun tipus de subsidi o prestació; aquesta situació afecta sobretot a les dones, en especial a les vídues i cada vegada més a les dones separades o de famílies monoparentals; en nuclis amb més membres; i a població immigrada d’origen no comunitari.

Però unes dades que cal destacar és que cada vegada més està creixent entre la població pobre la que està treballant, sumant-se a la població que estava en situació d’invalidesa, atur o que no té activitat econòmica.

Com es desprèn de les mateixes dades, és en la població que té contractes temporals, jornades no complertes i altes indicadors de precarietat laboral on més es concentren. En aquest sentit, per a molta població el fet de treballar no és un garantia de no estar per sota del llindar de la pobresa.

Altra qüestió important és que el 31% de la població catalana és propietari/ària d’una llar que té càrregues hipotecàries a les que ha de fer front, i un 14% viuen de lloguer. Aquest darrer grup són els que més percentatge de població pobre, en termes percentuals concentren; i en el cas dels que tenen habitatge en propietat es donen situacions de pobresa tant en població que té deutes hipotecaris o càrregues pendents com amb població que no en té.

Això seria pel que fa la pobresa econòmica. En relació als diferents grups de privació que s’estudien, remarcar que un 11% de població que viu de lloguer es va demorar un cop o més en el seu pagament, un 14% tenen greus dificultats per arribar a final de mes amb els ingressos que tenen, un 23% no es pot permetre anar de vacances un cop l’any... Amb dades de situacions de privació més bàsica s’observa que en el cas de famílies que no poden reparar alguna cosa quan s’espatlla són el 5,23 de les famílies catalanes, o que un 7,23% viuen en una llar amb algun problema estructural que tampoc la poden arreglar.

Els factors de risc de pobresa també estan canviat. Actualment a més, tenen a veure amb la precariertat del mercat de treball –com s’ha dit- i els sistemes de protecció de la desocupació, les noves tendències demogràfiques que provoca unitats familiars més vulnerables, la nova immigració i el major esforç econòmic relacionat amb l’habitatge. Aquest és un ràpid repàs de la situació de la pobresa a Catalunya, sense entrar en l’àmbit de l’exclusió social.

Bé, doncs els debats polítics al voltant de la dimensió econòmica dels darrers dies s’han centrat que si la inflació ha crescut, que si els impostos de les necessitats bàsiques ha pujat per sobre un IPC que està molt més alt que les previsions que es va fer el Govern Central, que si és un senyor que va ser president d’una empresa privada va de número 2 per la circumscripció de Madrid pel Partit Popular, de veure quina opció política és la que baixa i rebaixar encara més els impostos, que si la globalització econòmica i els efectes del mercat hipotecari dels Estats units, que si cal una econòmica més dinàmica i més liberalitzadora.... però encara no s’ha parlat dels qui pateixen les conseqüències directes de tot plegat.

Una gran part de població catalana i Espanyola viu molt propera als llindars de la pobresa econòmica malgrat el procés de dualització de la societat. ( on les rendes més acomodades cada vegada ho són més, i les modestes cada vegada més també). I és aquesta població propera al llindar les que pateix directament qualsevol tipus de canvi en el cicle econòmic, un augment del tipus d’interès hipotecari, una pèrdua del poder adquisitu per un augment de bens de primera necessitat, una exigència familiar nova (com tenir un fill o fer-se càrrec d’algun familiar)... així com els tradicionals factors que eren pèrdua la feina i jubilar-se relacionats amb el mercat de treball o enviudar en el cas de les dones.


I tot això amb un Estat del Benestar que va avançar en la universalitazació de l’educació i la sanitat, que es va centrar en les pensiones i ara sembla ser serà en la protecció de la dependència i en la promoció de l’autonomia personal; però que no ha apostat per les polítiques de redistribució social, per a superar i combatre les desigualtats emergents, o per la protecció social ... És cert que s’han fet actuacions i s’han incrementat els pressuposts els darrers anys; però les actuacions que s’han fet ha sigut amb una despesa social molt per sota de la mitjana de la UE, i com, s’està observant en diversos casos que polítiques socials poc efectives. ( com és el cas del PIRMI a Catalunya)

Per descomptat cada opció política té la seva visió, el seu model de societat i les seves propostes per al model econòmic; però també és l’àmbit de la pobresa on s’ha de centrar també el debat. Cal que es parli d’aquesta dimensió, sense embuts i sense alarmisme, i que a ningú li tremoli la veu quan es parli de renda bàsica, salari mínim, subsidis, integració social i pobresa zero.

LES DONES EN LA POLÍTICA MUNICIPAL AL 2007.

La setmana passada la Federación Española de Municipios y Provincias publicava els resultats d’un estudi realitzat a nivell de tots els municipis i ens locals d’Espanya, pel que fa la presencia de les dones en els consistoris municipals.

Aquest estudi però, va quedar una mica tapat, o invisibilitzat, arrel que les notícies que varen sortir d’aquest organisme a nivell mediàtic en relació al procés assembleari i d’elecció del seu president.

L’estudi posa en qüestió l’impacte de la Llei orgànica per a la igualtat efectiva entre homes i dones en l’àmbit de la representació política a nivell local.

Se sap que les dones tenen ausències impotants en moltes esferes de la vida pública, i aquesta llei obligava i recomanava a les diferents llistes electorals a respectar uns mínims de paritat, per tal de garantir-ne una presència femenina. És cert però, que no totes les opcions polítiques estaven a favor d’aquesta mesura per diferents motius, però totes les forces polítiques varen fer avenços per al seu compliment.

La valoració general de l’estudi subscriu que la comparació dels resultats electorals de 2003 a 2007 fa que es pugui afirmar que hi ha hagut un impacte positiu en les xifres globals de representació de les dones a l’àmbit públic.

S’ha produït un increment important en el conjunt mitjà dels municipis de més de 5.000 habitants.

La denominada escletxa de gènere - que és la diferència entre els percentatges d'homes i dones en una mateixa variable- ha disminuit en 7 punts a favor de les dones.

Aquesta escletja però, no és similar en els municipis menors de 20.000 habitants, on és superior i es denota que les dones tenen menors oportunitats per accedir als àmbits de l'espai públic.

Pel que fa a la SEGREGACIÓ VERTICAL l'augment de dones alcaldesses ha augmentat només 1 punt, essent al 2007 el 14,86% del total d'alcaldes/sses de tot el territori. En aquells ens que existeix la figura de vice-alcade/essa aquest increment ha estat de cinc punts passant a ésser les dones el 25%.

Malgrat l'augment de dones en política, continua la segregació quant al càrrec d'alcalde/essa ja que per cada dona alcaldessa hi ha 7 homes alcaldes.

Les àrees de gestió municipal també tenen sexe; és el que es denomina SEGREGACIÓ HORITZONTAL; ja que hi ha determinades àrees feminitzades i altres on la presència de les dones és molt inferior a la dels homes.

Les àrees i/o carteres amb presència d'homes per sobre del 75% són les relacionades amb el desenvolupament del territori, l'urbanisme, interior i hisenda.... i darrerament la cartera de. ( no oblidem de la importància d'aquesta àrea pel que fa a les llicències, control i permissos, informes d'impacte....)

D'altra banda, la presència de les dones destaca en les àrees com igualtat i serveis socials. També en altres més petites com són la cura de persones, la solidaritat....

Es denota que es perpetuen també en l'àmbit de la detentació del poder públic les desigualtats de gènere, i les funcions de presa de decissió de la societat en general, pel fet de ser home o dona. (com passa en el mercat de treball.) El pes del rol de dona de tenir cura del que es refereix a la cura i atenció, tasques i funcions del treball reproductiu, es reprodueixen en aquest àmbit també. I en el cas dels homes es concentren en les carteres de control, de pes econòmic, estratègiques, de pressa de decisió....

Un altre tema interessant que destaca l'estudi és que la quantitat d'homes que repeteixen en algun càrrec és del 77%, mentre que en el cas de les dones no arriba a l'11%. Això posa en evidència les grans dificultats que tenen les dones per a consolidar una carrera política en igualtat de condicions.

Es veu doncs, que la LLei Orgànica 3/2007 ha tingut un petit impacte per aconseguir aumentar la presència de dones en l'àmbit polític, i no ha incidit de la mateixa manera en la segregació horitzontal ni vertical. Malgrat això hi han hagut canvis que reflexen avenços interessant pel que fa a la representació i participació, però també s'ha de posar de manifest les resistències que existeixen encara. Per tant la PARITAT NO ÉS SINÒNIM D'IGUALTAT en aquest cas.

Podeu trobar l'estudi clicant aquí.

LLUÍS COMPANYS I JERUSALEM OF GOLD.

Amb el rerafons del final de camí, pel que fa al consens polític, per a l'aprovació de la Llei de recuperació de la Memòria Històrica a Espanya, s'ha celebrat arreu de Catalunya l'aniversari de l'afussellament del President de la Generalitat LLuís Companys l'any 1940.

Una Llei que alguns no veuen amb bons ulls perquè diuen s'obren ferides ja cicatritzades i sanes, i per d'altres perquè no s'anul·len tots els processos que va ofrir el Règim Franquista.

Malgrat això, tot apunta que abans de l'acabament d'any s'aprovarà una llei que condemna el franquisme i dels seus excessos repressius durant la postguerra, la declaració de falta de legitimitat dels processos, tribunals i sentències franquistes, i de la retirada de la via pública dels símbols d'exaltació de la Guerra Civil.

Lluís companys va ser una víctima de la barbària, el terror i l'odi que es va engendrar durant la Guerra Civil Espanyola i es va fer palés durant molt anys després també. Moltes varen ser les víctimes d'aquest odi i el sectarisme de molt bàndols, tot i que una vàren ser víctimes, a més, de l'oblit.

Avui a l'acte de commemoració a Mataró, davant el monument a LLuís Companys, la Coral de l'IES Alexandre Satorres ha meravallat als present amb el cant en català del blowin' in the wind the Bob Dylan, i la, al meu parer, molt encertada cançó de Jerushalem of Gold en hebrew.

Aquesta cançó, tot mirant les petjades al monument de Companys, que va voler trepitjar per últim cop la seva terra, m'ha portat a altra gent que avui dia també es maten per la terra.

Ambdues cançons amb un rerafons de reflexivitat i crítica de l'acció humana que no pren consciència, que no pren memòria i per això la pau, anhelada, li queda llunyana encara.

Es

Adéu regidor, bentrobat activista social.

- Ara bé una altra campanya, tothom a treballar per a les eleccions! Quin militant de qualsevol partit, sigui quin sigui, no ha sentit més d'una vegada aquesta frase?

És certa l'afirmació que algun cop han llençat periodístes polítics ( a nivell nacional) que afirmen que els partits polítics se centren en la seva totalitat en tenir presència als organismes públics i tenir el major nombre de regidors, escons, o diputats possibles?

Què les seves estructures de partit no es preocupen per portar elements de reflexió i/o debat, o fer acció política, o de mantenir un diàleg social amb altres sectors, sinó a fer treballar les diverses organtizacions territorials, convertint-se cada vegada més en estructures centralitzades, i justificar aquestes estructures mitjançant la publicació de determinats butlletins o la dinamització d'un web, i tot sigui per justificar la seva existència i la necessitat de mantenir o tenir la presència?

Aquest és un primer fenòmen que han posat més d'un cop sobre la taula aquests periodistes i molts membres d'organtizacions polítiques a nivell local.

D'altra banda, veiem que per a les organitzacions polítiques quan es té presència en alguns organisme s'ha de salvaguardar aquella/es persona/es que ocupa/en aquell lloc, i tota la organtizació ha de voltat i ballar al voltant d'aquesta figura. I en això no es vol menystenir la persona, que del ben segur, que hi ha una part de sacrifici molt important.

En aquesta línia les organitzacions polítiques sembla que visquin unànimement en l'acció de govern i/o oposició que hagi de fer aquesta figura, i tot el debat està al voltant del que es fa en aquell organisme, i tot ha de quedar supeditat als pactes, accions de govern i/o línies que es dissenyen des de l'ens. Fins i tot, la jerga política passa a robar conceptes del jergon administratiu.

I aquesta importància es veu palesa, fins i tot , en els partits d'esquerres on els secretaris, presidents i diferents membres de la direcció són els mateixos regidors, consellers o directors generals...

Amb aquest escenari és quan hi ha qui parla de divorci entre la societat civil i les estructures polítiques, que s'han perdut els referents ideològics, la preocupació per un espai polític i que és més important el que es fa en un organisme públic que la organicitat i els objectius ideològics d'un partit polític. Fins i tot, amb la boca molt petita hi ha qui diu que han passat de ser partits a ser empreses de gestió, i de perpetuació.

És en aquest debat, i amb aquest escenari, que considero important que les organtizacions polítiques de l'esquerra s'han de fonamentar més en els activistes socials; de membres d'organitzacions veïnals, sindicals, culturals, ecològiques, de solidaritat, persones a nivell individual que necessieten particpar i expressar les seves opinions... els quals tenen molt a aportat al debat i com no, a aquest espai polític que cada partit vol arribar a representar.

Però no confonem: els partits no han d'estar al servei d'aquests, ni que els partits volguin col·locar quadres a aquestes entitats per determinar posicions que li seran còmodes en la seva acció de govern (cosa bastant habitual malauradament en determiats partits polítics); sinó que entenc que els partits han de ser el paraigües ideològic per a aquests activistes puguin establir, debatre, proposar el seu model de societat a nivell molt macro o simplement en una precoupació/proposta o millora puntual. Aquest ha de ser el joc polític, i no dic res de nou, ja hi havia qui defensava aquestes tesis als anys seixanta des de l'activisme social del feminisme, de la recuperació dels valors democràtics, de la llibertat sexual, o actualment amb l'altermundisme i la solidaritat, l'ecologisme o la cultura de la pau.

Vull concloure que les organtizacions d'esquerres han de menester i nodrir-se de l'experiència de l'activisme social, de la gent que es mou en la defensa de determinats interessos col·lectius, des de diferents entitats diverses i plurals que hi ha a les ciutats. Aquesta és una riquesa que manca en determinats espais polítics.

En tot això, vull defensar la postura que l'activista social és molt necessari en aquest moments de decreixement de la credibilitat de les organitzacions polítiques de l'esquerra.

Un pot ser regidor 3 mesos o 4 anys, però la defensa d'un altre món, d'unes altres formes de fer, siguent solidari i desinteressat personalment, es un modus operandi que acompanya tota la vida. I si troba aquest paraigües per a l'acció política, això representa riquesa per a les organtizacions i una millora en la definició dels espais polítics.

Que consti que no estic expressant que els represenants en organismes no siguin importants, si més no, han de jugar un rol diferenciat.

Per tot plegat, amic Toni, adéu regidor, t'esperem activista social.

L'ENGANY, DE VICENÇ VILLATORO.

L’escriptor LLorenç Villatoro ha editat un llibre sota el títol “l’engany”. Al llarg de 156 pàgines, l’autor explica la seva opinió sobre el darrer pacte de govern de la Generalitat de Catalunya. A grans trets, i tal com es fa menció la premsa catalana, Villatoro acusa “les cúpules socialista i d’ERC d’enganyar els seus electorals ocultant deliberament la decisió ja presa de reeditar el tripartit i fingint que estant oberts a altres possibilitats de pacte que estaven ja absolutament descartades”.

Se subscriu també, que el “segon tripartit” s’ha reeditat amb la intencionalitat de “desnacionalitzar Catalunya” i “d’enterrar la reivindicació nacional catalana”, ja que “ens aboca a un mapa polític català fals i esquemàtic, en què tot està reduït a la confrontació entre dretes i esquerres”.

L’autor defensa aquestes acusacions sota que “ hi ha hagut actituds polítiques que em semblen política i moralment criticables”.

Bé, doncs agafant aquesta part final de l’autor, crec, es pot afegir el següent agafant la metàfora del títol del llibre “l’engany”:

- En el llibre apareix una petita informació biogràfica de l’autor a l’Avui, a la Direcció General de Promoció Cultural, com a Director de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, però, en cap moment es troba o apareix que l’autor ha estat Diputat al Parlament Català en la darrera legislatura de govern convergent (1999-2002).
- És fàcil, com apunten d’altres bloggers, fer una anàlisi política a pilota passada, sense por a equivocar-se en els arguments, o voler allunyar-se quan ha estat en una línia directa de joc...
- Em sembla un pèl descortès prendre’s a l’electorat d’esquerres, ja sigui d’una opció o d’una altre, com a incrèduls, innocents o fins i tot ingenus. I ara resulta que aquest votant d’esquerres, en general, ha estat víctima d’un engany.
- No m’aturaré ni diré més sobre el tema d’anar al notari de l’opció política de la qual l’autor va ser diputat.
- Reduir la realitat catalana a la clivella clàssica d’esquerra-dreta, o centre-perifèria, en tot cas és simplista i reduccionista. La societat catalana, analíticament parlant, és quelcom més complex que això.
- Trobo a faltar algunes dades d’evolució de la despesa de determinades polítiques, el nombre d’accions i programes endegats...del primer tripartit.

D’altra banda, crec que es de justícia, reconèixer la capacitat de treball de poder escriure i publicar una obra amb tanta rapidesa.
I crec, que tenim llibre mediàtic per a estona, ja que segurament en sentirem parlar a les tertèlies de les cadenes locals i nacionals.

Més info: “L’engany. El segon tripartit o la desnacionalització de Catalunya” està editat per l’editorial Ara Llibres. (crec que ja està disponible a distribuïdores i llibreries) preu: 16,00€