Torna a parlar-se de l’economia submergida, –també anomenada economia informal- un tipus de treball que no existeix simplement perquè no està declarat i que no està detectat. I ha tornat a sortit a l’escenari públic atès situacions determinades que s’han publicitat en els mitjans de comunicació com a fets puntuals, localitzats i esporàdics. Un d’ells ha estat la dantesca història i accident laboral de l’immigrant bolivià en una panificadora al municipi de Gandia o la situació d’explotació de la població manufacturera xinesa vinculada al món tèxtil a la ciutat de Mataró sortides a la palestra per la intervenció policial.
Diversos són els estudis a Espanya sobre aquesta temàtica. Aquests s’han caracteritzat gairebé en la seva totalitat perquè s’han abordat des d’una òptica empresarial (com a forma d’organització), o des d’una vessant estatalista (per calcular els ingressos no recaptats per aquestes activitats per part de les diferents administracions), o des d’una vessant economicista, i que han apuntat que per exemple el 23% de la despesa de 2007 era d’aquest sector a Espanya, només superada per Itàlia o Grècia; o que Catalunya concentra el 19% del total d’economia submergida. Cal mencionar però, que aquestes aproximacions s’han de fer amb molta cura ja que el fet de ser activitats sota el llindar de la regularitat, qualsevol aproximació pot caure en dubtosa fiabilitat. Aquests estudis també s’han caracteritzat per passar massa de puntetes sobre els col·lectius que treballen en aquesta situació i les seves conseqüències.
Cercant una explicació, de manera inicial hom pot caure en l’error que aquest tipus d’activitat només emergeix en situacions de crisi econòmica com l’actual on també es poden afegir altres dimensions com la d’eludir normes a nivell ambiental, administratiu, contractual... A més, també des d’aquesta aproximació inicial, es podria fer l’exercici d’associar-la a alguns estaments de sistemes de producció industrial o a països en vies de desenvolupament.
Però si mirem a l’etapa anterior, marcada per un dels majors creixements econòmics del model de capitalisme democràtic avançant, aquest tipus d’activitat no ha minvat. S’ha incrementat i diversificat a Espanya.
En l’actual debat sobre una reforma de l’activitat productiva per adaptar l’economia espanyola (no pas el mercat de treball) a la nova situació- que fora bo abordar en un altre article-, aquesta dimensió submergida ni s’ha mencionat encara. No existeix.
En aquesta mateixa etapa, s’ha observat que hi ha diferents tipus de segons les activitats i els territoris; per exemple en el cas d’Espanya sempre hi ha hagut una gran presència d’aquest tipus d’economia i d’aquest tipus de treball ja sigui de forma permanent o intercalant-se situacions de precarietat contractual en el sector tèxtil confeccionista – com va ser el cas de Mataró - , al sector del cuir i la pell a la Comunitat València, al sector agrícola al camp de Múrcia, Huelva o Almeria, o a la pesca al litoral Gallec. I com no, de forma similar també al sector turístic, de la hosteleria, del comerç i també de forma gradual al de la construcció.
Però també existeix un tipus de treball que ha sigut probablement el que més ha crescut, també en aquesta etapa, atès la incorporació de la dona al mercat de treball i al poc desenvolupament de les polítiques familiars a Espanya carregant a les famílies la prestació d’alguns serveis que en altres règims de Benestar ofereixen els estats, donant-se situacions de mercantilització d’unes tasques que en etapes no massa llunyanes realitzaven de manera exclusiva les dones, i produint-se traspàs de desigualtats entre dones: Són les tasques que estan mediatizades per la divisió sexual del treball i que són les d’atenció, de manteniment i de cura de les persones de la unitat familiar i les relaciones amb els serveis domèstics.
En relació a aquest mercat de treball informal, dades del CES el GESTHA del ‘Ministerio de Hacienda’ apunten que prop d’un 80% del total de persones ocupades en aquesta economia son dones, i que un de cada tres immigrants que ha arribat a Espanya en la darrer dècada ha anat a treballar també en aquesta. Es constata doncs, una correlació amb els eixos de desigualtats socials com són el gènere, el grup ètnic, a més de l’edat, i una associació amb les noves situacions de pobresa, precarietat, explotació i exclusió social.
I es fa aquesta darrera afirmació perquè malgrat que sembli massa elemental; treballar en aquests tipus d’economia submergia suposa una desprotecció de les garanties i drets laboral i socials, així com sovint un major nombre d’hores de treball i una retribució, que en termes de còmput, estan per sota pel salari mínim espanyol. I com no, altres situacions com la incapacitat de poder-se formar per al lloc de treball, la no representació sindical, no promoció professional...
Publicat a: capgros.com
Diversos són els estudis a Espanya sobre aquesta temàtica. Aquests s’han caracteritzat gairebé en la seva totalitat perquè s’han abordat des d’una òptica empresarial (com a forma d’organització), o des d’una vessant estatalista (per calcular els ingressos no recaptats per aquestes activitats per part de les diferents administracions), o des d’una vessant economicista, i que han apuntat que per exemple el 23% de la despesa de 2007 era d’aquest sector a Espanya, només superada per Itàlia o Grècia; o que Catalunya concentra el 19% del total d’economia submergida. Cal mencionar però, que aquestes aproximacions s’han de fer amb molta cura ja que el fet de ser activitats sota el llindar de la regularitat, qualsevol aproximació pot caure en dubtosa fiabilitat. Aquests estudis també s’han caracteritzat per passar massa de puntetes sobre els col·lectius que treballen en aquesta situació i les seves conseqüències.
Cercant una explicació, de manera inicial hom pot caure en l’error que aquest tipus d’activitat només emergeix en situacions de crisi econòmica com l’actual on també es poden afegir altres dimensions com la d’eludir normes a nivell ambiental, administratiu, contractual... A més, també des d’aquesta aproximació inicial, es podria fer l’exercici d’associar-la a alguns estaments de sistemes de producció industrial o a països en vies de desenvolupament.
Però si mirem a l’etapa anterior, marcada per un dels majors creixements econòmics del model de capitalisme democràtic avançant, aquest tipus d’activitat no ha minvat. S’ha incrementat i diversificat a Espanya.
En l’actual debat sobre una reforma de l’activitat productiva per adaptar l’economia espanyola (no pas el mercat de treball) a la nova situació- que fora bo abordar en un altre article-, aquesta dimensió submergida ni s’ha mencionat encara. No existeix.
En aquesta mateixa etapa, s’ha observat que hi ha diferents tipus de segons les activitats i els territoris; per exemple en el cas d’Espanya sempre hi ha hagut una gran presència d’aquest tipus d’economia i d’aquest tipus de treball ja sigui de forma permanent o intercalant-se situacions de precarietat contractual en el sector tèxtil confeccionista – com va ser el cas de Mataró - , al sector del cuir i la pell a la Comunitat València, al sector agrícola al camp de Múrcia, Huelva o Almeria, o a la pesca al litoral Gallec. I com no, de forma similar també al sector turístic, de la hosteleria, del comerç i també de forma gradual al de la construcció.
Però també existeix un tipus de treball que ha sigut probablement el que més ha crescut, també en aquesta etapa, atès la incorporació de la dona al mercat de treball i al poc desenvolupament de les polítiques familiars a Espanya carregant a les famílies la prestació d’alguns serveis que en altres règims de Benestar ofereixen els estats, donant-se situacions de mercantilització d’unes tasques que en etapes no massa llunyanes realitzaven de manera exclusiva les dones, i produint-se traspàs de desigualtats entre dones: Són les tasques que estan mediatizades per la divisió sexual del treball i que són les d’atenció, de manteniment i de cura de les persones de la unitat familiar i les relaciones amb els serveis domèstics.
En relació a aquest mercat de treball informal, dades del CES el GESTHA del ‘Ministerio de Hacienda’ apunten que prop d’un 80% del total de persones ocupades en aquesta economia son dones, i que un de cada tres immigrants que ha arribat a Espanya en la darrer dècada ha anat a treballar també en aquesta. Es constata doncs, una correlació amb els eixos de desigualtats socials com són el gènere, el grup ètnic, a més de l’edat, i una associació amb les noves situacions de pobresa, precarietat, explotació i exclusió social.
I es fa aquesta darrera afirmació perquè malgrat que sembli massa elemental; treballar en aquests tipus d’economia submergia suposa una desprotecció de les garanties i drets laboral i socials, així com sovint un major nombre d’hores de treball i una retribució, que en termes de còmput, estan per sota pel salari mínim espanyol. I com no, altres situacions com la incapacitat de poder-se formar per al lloc de treball, la no representació sindical, no promoció professional...
Publicat a: capgros.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada