Des de fa pocs anys - sobretot a l’àmbit comunicatiu i polític - s’ha posat sobre la taula el debat si els mileuristes són o no una nova classe social. Més enllà d’això, el cert és que aquest grup etiquetat com a tal, te unes situacions en el mercat de treball, unes característiques de vida i d’accés a l’habitatge, i unes condicions socials determinades més o menys comunes.
Cal dir però, que també hi ha diferències notables entre homes i dones i amb altres eixos de desigualtat social dintre d’aquest col·lectiu.
El mercat de treball demanda cada cop més una mà d’obra altament qualificada, amb diverses habilitats, molt flexible, adaptable, disposada a moure’s, jove... Les empreses troben entre la gent de 25 a 35 anys aquests perfils, ja que els fills i filles del baby boom, són ara el grup més preparat a nivell formatiu de la història de Catalunya i d’Espanya, tenen titulacions de grau mitjà i superior, saben parlar algun
altre idioma, continuen formant-se en temes específics...
Com a contrapartida aquest mercat de treball es caracteritza - per aquest col·lectiu - per una precarització de les situacions contractuals i una remuneració arrodonida al voltant dels mil euros mensuals bruts, el que vol dir una retribució moltes vegades no en la línia de les capacitats formatives. Hi ha qui diu que en part és degut als canvis socials, a una abundància de la sobreformació en relació al passat, que aquesta mà d’obra sigui molt abundant... El cert és que s’observa que el 60% del jovent hagi de treballar en llocs per sota de la qualificació -10 punts per sota de la mitjana europea - i que la taxa d’atur sigui de les més elevades.
La precarització i el salari baix són un condicionant clau en una societat postmoderna i occidental. En aquest sentit té conseqüències en altres esferes, destacant-ne el problema de l’emancipació en els seus diferents nivells ( accés a un habitatge, salarial, personal, familiar, de xarxa de relacions...) Això fa que el jovent hagi de cercar altres fórmules no tradicionals per a poder-se emancipar: compartir pis, altres models de convivència i de família, una altra cultura de l’oci i el lleure, retardar l’edat en tot...
La gran part d’aquests mil euros se’ls emporta el lloguer (prop del 30% del total dels que comparteixen) o gairebé tot en el cas dels que tenen una hipoteca. El mercat hipotecari i el de l’habitatge precisament no ajuden a millorar aquesta situació La cosa està clara, o no marxen de casa, o han de compartir, o s’han d’endeutar en el cercle viciós... ( Es just dir que també hi ha molta població treballadora que no arriba als mil euros mensuals, ja que el salari mínim a Espanya és de 600€ essent del més baixos d’Europa)
Tenir feina, tenir formació, i un habitatge més o menys digne no és garantia per al jovent ni per a molta població d’estar fora del llindar de la pobresa; lluny d’altres tipus de pobresa i de privacions, però són una nova forma pobresa.
En comparació amb la generació dels seus pares i de les seves mares, han crescut en una societat més oberta, sense repressió, amb més oportunitats d’estudi... però com es veu, el futur no els porta on hauria de ser.
Estem en campanya, aquí teniu un video que en parla:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada