L’ESTATUT COMENÇA A RODAR.

SÍ A L’ESTATUT SOCIAL I CÍVIC DE TOTES LES CATALANES I ELS CATALANS.

Vaig rebre la invitació del grup d’ICV-EA per a assistir a la sessió de la votació de l’Estatut, juntament amb d’altres companys, i no ho vaig dubtar en cap moment.

CIU: cofoísme, teatrisme o xicots ben entrenats?

Entrat al Parlament, després d'importants mesures de seguretat, ens vam dirigir a la sala on hi havia la sala anexe, amb un circuit de televisió tancada.No vam poder entrar ja que ens van informar que els diputats i diputades de CIU estaven esperant l’arribada del seu portanveu de grup, l’Artur Mas. L’arribada a’quest va fer aixecar a diputats/des i simpatitzants convergents i unionistes que van començar a escridassar, xiular, aixecar braços com si haguèssin marcat un gol. L’entrada de Mas seguia l’efervescència col·lectiva: un trajo ben almidonat i una clenxa perfecta al més pur estil del ninot Kevin. La premsa com boja seguia al líder convergent que caminava igual que una iaia de 80 anys per a que a tothom li donés temps de gravar-lo i veure’l.
Tres minuts i vint-i-dos segons d’aplauments i es va tancar la porta de la sala per a aquest bon capità d’equip fes el seu discurs de grup. De fet convergència havia salvat el tipus i aguantat les pressions molt bé i havia sapigut concentrar gran part de l’atenció mediàtica en un moment molt difícil.
A porta tancada se seguient escoltant vitores i cops de peus i mans sobre les taules de fusta. La sortida era plena d’abraços i felicitacions entre els diputats/des mentre eren perseguits per un desplegament nombrossísim de mass media.
A la porta de la sala estaven alguns del diputats d’ICV-EA, envoltats d’amics i amigues, parlant sobre el tema del laicisme, sense immutar-se per la contaminació acústica de CIU, ni per l’efervescència col·lectiva d’aquest grup.
Amb això no vull que s’interpreti que vull parodiar l’actitud de CIU, ni molt menys, ja que segurament es podria interpretar de moltes formes diferents.

Comença la sessió. Molta representació del Maresme.

Prop d’un centenar de persones eren les que ens concentràvem en la sala anexe al Parlament de Catalunya. Molts cares conegude: en Joan Leonart (presideNt Comarcal d’ICV), el Conseller Comarcal Xavier Serra, l’Alcalde d’Argentona Antoni Soy ( el qual va ser nomenat pel discurs d’un dels portaneus de grup per la seva aportació com economista), la Secretària d’en Salvador Milà na Carme Ortega, els amics Arnau i Esteve, en Ricard Aymerich... (també corrient per allà, però no els vaig veure a la sala en M.Cuyàs, l’Albert Batlle, una regidora de CIU la qual no recordo el seu nom.... molta representació del Maresme.
En el moment que començà el president del Parlament, Ernest Benach, es va fer un gran silenci tant a la sala anexe com a la sala plenària. Els sorolls de mòbils, de gent entran i sortint i comentant en veu alta es va aturar de cop. (només vaig escoltar 3 mòbils en totes les hores que durà la sessió, dins de la sala és clar, fora no sé com no se saturaven les antenes) Mireu si havia moviment, que mireu com estaven les taules de la cafeteria....

La gent estava molt atenta i anava seguint els sís i els no. Molt de silenci que només s’alterava quan s’escoltava un no, en un xiuxiueig molt fluix, fins i tot d’aquelles poques persones que mentre es miraven el diari.
També es va alterar el silenci per rialles quan es va fer el canvi de secretària de la Mesa que va accelerar per quatre, com a mínim, la lectura dels noms, es va dir el seu propi nom seguit d’un canvi rotund de veu al dir que si, i quan es va descuidar de nomenar a una diputada.
Un cop fetes les lectures el presidnet del Parlament va prendre la paraula i va dir que la proposta de llei orgànica de l’Estatut de Catalunya quedava aprovada per 120 a 15 vots. La majoria catalana havia parlat. Els aplaudiments i alguna abraçada es van començar a veure durant els 31 segons restants.

La Reflexió i el compromís. Un Estatut per la nació real.

Catalunya té un hortizó comú i compartit i la percepció és que la societat catalana volem aquest Estatut.
Si cosa és evident davant aquest estatut és que molta gent ha treballat en l’elaboració de l’Estatut: hi ha hagut un procés de participació inèdit, malgrat que a nivell mediàtic ha quedat una mica tapat pel teatre d’alguns polítics. Han participat un nombre important de catalans i catalanes, tècnics/ques, assessors/res, militants de base d’alguns partits, entitats, grups, organtizacions, sindicats.... cosa que ha demostrat que és l’Estatut de la societat catalana i no dels polítics ni de cap partit. (com algú ha volgut fer creure, fins i tot en el moment dels discurs després de l’aprovació.) I com no tota la gent del passat que va donar empenta a Catalunya per obtenir els drets que tenim actualment, i com no, aquesta democràcia.

Els objectius de l’Estatut són que la gent de Catalunya pugui viure millor i pugui ser més feliç, i això vol dir competències, finançament, drets, que Catalunya és una nació, que es reconeix el castellà i el català... però també és un voler aproximar l’Estatut a la vida quotidina. Molts han volgut fer veure les diferències en l’Estatut, però és molt més el que hi ha en comú que en desacord.
Acords que mostren un doble pacte: el dels ciutadans i ciutadanes amb el seu model de país avançat del s.XXI amb un autogovern més avançat per donar donar respostes als seus reptes; és el que s’ha anomenat pacte de la Societat Catalana. El segon és el pacte de Catalunya amb l’Estat. Es vol que es reconegui a Catalunya com a nació de drets, així com qu es millori la transparència i la distribució, així com millors relacions entre Catalunya i la UE.Això no vol dir que alguns volem que es un divorci; ni molt menys és un voler cooperar i ajudar a qui s’ajudi.

També s’ha dit o volgut fer veure des de la dreta plural que és un Estatut de mínims, i també s’ha dit que poser pitjor que els del 1979 o 1932 , però és un salt endavant, un salt històric. És un repte del model d’Estat plurinacional i un model d’estat apuntant cap al federalisme. És un Estatut de màxims.

Està clar que els propers mesos no seran fàcils i segurament hi haurà acusacions i complicacions, però Catalunya ha dit que vol fer el pas endavant i que està molt unida expressant un clara voluntat de negociació. L’Estatut no és una amenaça per ningú. Però per a que avancil’Estatut caldrà una gran unitat entre els partits polítics, una mobilització ciutadana de recolzament i cercar complicitats a l’Estat. I ara és un bon moment ja que segurament no s’hauria avançat en l’Estatut sense la oportunitat que ha mostrat el govern catalinsta i d’esquerres. Un goven que ha dit SI amb majúscules, un sí esperançat i clar, del que ha de permetre obrir una nova etapa històrica a Catalunya.

Visca l’Estatut de Catalunya.