Les ciutats i els pobles de Catalunya han sofert en els darrers deu anys uns canvis demogràfics considerables. Paral·lelament hi ha hagut una aparició i una consolidació d’àrees urbanes determinades urbanísticament en vies de degradació, amb mancances des del punt de vista de la provisió de serveis i en procés de segregació social. Aquests canvis han produït un augment i manifestació de noves desigualtats socials localitzades en barris i espais concrets associades amb diversos factors que expliquen les conseqüències de la població que viu, resideix, treball o es relaciona en aquests.
La primera etapa d’aquest període ha estat caracteritzada per un creixement econòmic molt destacat i associat directament amb el gran dinamisme del mercat de la construcció, el del turisme, el de la producció de béns i el de les activitats de serveis, que han facilitat una creixent integració en els mercats de béns, serveis i capitals a escala europea i mundial.
El mercat de treball ha demandat una gran quantitat de mà d’obra, intensiva, bàsicament de poca qualitat i tant masculina com femenina segons el sector d’activitat. Això ha comportat un increment considerable de la població immigrada atreta per aquesta demanda i per la voluntat de millora de les seves condicions de vida. El context espanyol de relativa estabilitat política i de certa estabilitat social, així com un escenari de gestió política del fet migratori de manera diferenciada a la resta de països de la UE i un caràcter relativament autònom de les xarxes socials consolidades de la població immigrada, entre els factors més destacables, ha afavorit aquest increment.
El fet o fets migratoris recents - en plena transformació - s’han caracteritzat en aquesta etapa per ser un fenomen molt concret en el temps, amb molta intensitat i per la diversitat de les procedències així com la tipologia de la població. Afegir que la concentració d’aquesta ha estat en determinades zones geogràfiques de les ciutats i pobles amb uns mercats de treball més dinàmics caracteritzats per l’alta flexibilitat, salaris baixos i certa informalitat; i també per un mercat de l’habitatge amb preus econòmicament més assequibles. S’han generat doncs, situacions de concentració i agrupament de la població nouvinguda; no essent aquest el cas de la població procedent de països comunitaris.
A les zones de referència s’han donat processos de molta rotació atès la dinamització del mercat immobiliari de segona propietat i la mobilitat social ascendent d’una part de la població que ha canviat la residència cap a zones amb millors condicions en l’entorn o en l’habitatge. Tanmateix en aquest barris també han anat a viure parelles joves de població autòctona que es volien emancipar, persones separades i d’altres models familiars que cercaven habitatge més assequible o formes de flexibilització, que no trobaven en la resta de la
ciutat o en altres ciutats. (En el període 2002-2007 la rotació de la població ha superat el 30% en molts barris.)
S’ha anat creant doncs, zones de segregació social urbana, caracteritzades bàsicament per concentració de població amb menys recursos on aparegut noves necessitats, bosses de pobresa persistent i situacions de privació i d’exclusió social.
Des del punt de vista urbanístic - tot i que hi ha diferències considerables - aquests barris s’han caracteritzat per disposar d’una tipologia edificatòria típica dels anys seixanta, marcats per una construcció precipitada – en algunes ocasions sense cap tipus de planejament urbà-, de molta densitat en edificis plurifamiliaras amb diverses barreres arquitectòniques, de parcel·la mot petita i amb problemes estructurals no tractats. A més, sovint en la majoria d’aquests barris hi ha una mancança d’espais verds i una insuficiència d’equipaments.
Diagnosis de barris, de plans integrals, de conclusions de consells de participació, d’estudis de necessitats socials des del 2002 ja van posar en evidència aquestes mancances en moltes poblacions.
Per millorar aquestes situacions algunes administracions locals van endegar algunes accions molt concretes a finals dels anys noranta; però va ser a partir de les oportunitats que oferien els projectes de millora de barris - a través de l’anomenada Llei de Barris - que l’Administració de la Generalitat va prestar la col·laboració a través d’un marc general d’actuació on es desenvolupaven potents línies de co-finançament. Això va permetre que en les cinc convocatòries del període 2004-2008, 92 barris de Catalunya iniciaren programes de transformació a través d’intervencions en l’espai públic, de rehabilitació d’edificis, de construcció d’equipaments, de programes de millora social... La Llei de Barris juntament amb d’altres programes, pactes i plans coordinats amb aquesta van permetre posar a l’abast de les administracions locals un escenari de concertació per a la transformació urbanística i social.
Malgrat aquestes eines d’intervenció integral acompanyada de recursos econòmics, la plasmació d’algunes bones pràctiques, i el fet que gairebé el 10% de la població de Catalunya es va poder beneficiar d’algunes dimensions dels diferents programes, la nova situació econòmica posa en evidència que les situacions de pobresa i de privació no s’han reduït. És més, s’han agreujat i accentuat en aquestes zones urbanes.
Malgrat l’avenç en les estratègies d’algunes polítiques de transformació integral, es davant aquesta situació que es posa de manifest que pocs - o inoperants - són els esforços per combatre causes globals com són la internacionalització, precarització i dualtizació del mercat de treball i el rerafons d’un règim de benestar social feble, amb algunes vies de desarticulació o de privatització selectiva de drets, i amb un nivell de despesa i protecció social molt allunyats d’altres règims de benestar europeus. Dos factors explicatius de l’augment de la marginalitat i segregació urbana.
A nivell descriptiu per la informació que ofereixen els diferents serveis públics d’atenció social, sindicats i la iniciativa social privada, a l’actualitat en aquests barris s’observen taxes d’atur elevades i per sobre de la mitjana del municipi o la comarca, grans dificultats d’inserció al mercat de treball de la població masculina atès la crisis del sector de la construcció i els sectors relacionats, uns nivells formatius inferiors, una presència d’activitats econòmiques informals, un major nombre de població demandant de subsidis i de diferents ajuts socials i d’ajuts de l’habitatge.
Des del punt de vista de la percepció, aquesta nova situació comporta un augment de la sensació d’inseguretat i de la interpretació del incivisme, amb l’activació de discursos interessats i actes expressos que cerquen la culpabilització de les víctimes, sobretot per part de població autòctona.. (segons la darrera enquesta del CEO ja és la segona percepció de preocupació a Catalunya) A consolidar aquestes opinions han ajudat també, l’augment de la presència policial en els barris, el increment de les activitats submergides i les disputes religioses i identitàries, i l’ocupació dels espais públics per part de col·lectius d’immigrants que no tenen feina ni realitzen cap acció formativa.
Des d’aquesta tessitura no és d’estranyar que les plataformes sindical, ong’s i les mateixes administracions locals exigeixin un augment de la despesa en polítiques socials per actuar allà on les conseqüències de la crisi econòmica son més severes. S’interpreta, a més, que tots els esforços de millora de l’etapa anterior – que no s’han consolidat - poden començar a estar amenaçats.
Ara es reclamen polítiques d’emergència a un erari públic malmès després de visualitzar-se que els rendiments econòmics de l’etapa anterior no s’han traslladat en la mateixa proporció a l’àmbit social. S’acorda que la millora de les condicions i la normalització de població ha de passar per una gran inversió econòmica a llarg termini per part dels diferents nivells competencials de l’administració amb la concertació i la implicació dels agents del territori com a marc de col·laboració; i amb la integralitat de les polítiques a realitzar on sigui tan important accions per afavorir la coneixença entre els veïns, així s ajuts per a la supressió de barreres arquitectòniques. I com aconseguir-ho si que és un gran repte per avançar en termes de convivència, cohesió social i combatre les situacions de marginalitat en aquests contextos urbans i territorials.
Text publicat a la revista Àmbits de Política i Societat nº 43 que edita el Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada