5.3.09

Crisi econòmica i Treball Submergit

La crisi afecta el servei domèstic i l’atenció a persones

Molts són els estudis que han intentat analitzar la situació de l’economia submergida a Espanya i Catalunya –el de Gestha del Ministerio de Hacienda apunta que a l’any 2007 el total de diner d’aquesta esfera va ser propera al 23% del total de despesa espanyola– però sempre ho han abordat des d’una perspectiva empresarial i centrant-se sobretot en la dimensió dels ingressos que deixa de percebre l’Administració per aquestes activitats. Com es pot entendre, és força complicat poder fer càlculs fiables i analitzar-ho perquè són activitats que “no existeixen”.

Però hi ha una dimensió important que són el conjunt d’activitats de producció de bens i de prestació de serveis del mercat de treball que també es realitzen des d’aquesta dimensió d’elusió de normes, de fugida del sistema establert, i que té conseqüències directes sobre les persones que les realitzen. ( desprotecció de drets laborals i socials, no existir un salari mínim, incapacitat de formació, no tenir dret a representació ni promoció...)

A nivell inicial, es podria dir que aquest tipus d’activitats s’incrementen en situacions de crisis econòmiques, o que són característiques d’alguns nivells de sistemes de producció industrial, o característic de països en vies de desenvolupament; però la realitat no és aquesta. Hi ha un tipus d’activitat submergida que és latent i constantment present en els països occidentalitzats i en totes les economies capitalistes avançades.

En relació al tipus d’activitats i el territori, es podria descriure que aquesta economia es diferent segons aquesta tipologia: en el cas català era conegut ala presència de grans bosses d’activitat informal femenina en la confecció, que ara ocupen altres col·lectius, o en el treball a l’agricultura, i fins i tot presències de situacions de treballadors/res que van intercalant situacions submergides amb contractes temporals en les activitats de turisme, la hostaleria, el comerç i/o la construcció.

Però hi ha un tipus de treball que està molt més mediatitzat per una divisió sexual del treball, i que fins i tot no ha estat considerat com a treball fins fa poc, al ésser un treball invisibilitzat: son els treballs de l’àmbit reproductiu vinculats a l’esfera domèstica-familiar, del sector domèstic i de l’atenció a persones.

Durant els darrers anys s’ha donat una situació de mercantilització d’aquestes relacions, i s’ha traspassat aquestes tasques i desigualtats d’unes dones a unes altres, però han mantingut aquesta ocultació i molt poc valor afegit. La visualització ha comportat també precarització. Un estudi de la Fundació Jaume Bofill de l’any 2006 exposava que de les famílies catalanes que disposaven d’assistència externa retribuïda, el 93,6% reconeixien la inexistència d’un contracte de treball formal.

La situació de conjuntura econòmica actual ha comportat que moltes famílies comencin a retallar despeses; i una d’elles ha estat en gran mesura la del servei domèstic i d’atenció a les persones. Les “ dones de la neteja” comencen també a ser unes víctimes directes d’aquesta nova situació, produint-se un procés d’immersió cap a l’economia submergida d’aquelles que havien aflorat, d’eliminació de llocs de treball fets amb “contractes verbals”, i situacions de “dùmping social” d’unes dones a unes altres disposades a cobrar menys per preu hora de feina.

Aquesta situació ha estat tolerada per l’administració pública amb un estat de benestar de base familista, que ha assignat a les famílies, -i dintre de les famílies les dones- la provisió de recursos que en d’altres règims de Benestar proveeix l’Estat.
publicat a: capgros.com

2 comentaris:

àngel ha dit...

Bon article, sobre el mateix tema et passo un treball de la companya de Revolta Global del grup de dones:



La regulació del treball domèstic a l’Estat Espanyol: la bona fe i la flexibilitat com a garants d’explotació

(article de SANDRA EZQUERRA de Revolta Global / Esquerra Anticapitalista)



Versió per a impressió

Per Sandra Ezquerra

El 1985 el govern socialista va promulgar el Reial Decret 1424/1985, el qual regulava, per primer cop, les relacions laborals de les “treballadores de la llar”. Malgrat la promulgació del Decret, però, el treball domèstic ha continuat sent una relació laboral “especial” i les treballadores domèstiques tenen menys drets que els treballadors en altres sectors.

Un factor important que ha limitat l’avenç d’aquests drets ha estat que el RD 1424/1985 regula el treball domèstic a partir de la premissa de la centralitat de la confiança, flexibilitat i la bona fe en l’establiment de la relació entre la treballadora i l’“empresari”. Aquesta premissa és perillosa en tant que amenaça els drets de la treballadora i perpetua la històrica “sub-regulació” del treball domèstic.

Un exemple d’aquesta insuficient regulació és l’article 7.1. del Decret, el qual, malgrat que estableix en 40 hores la durada de la setmana laboral de les treballadores domèstiques, també decreta que la jornada laboral pot ser lliurement decidida per l’“empresari”. Aquest article també inclou el concepte de “temps de presència”, que són aquelles hores, fora de la jornada laboral, durant les quals la família/“empresari” demana a la treballadora que estigui disponible per a emergències o tasques “lleugeres” (obrir la porta, contestar el telèfon, vigilar un nen, etc.).

Disponibilitat total

El Decret no explicita si aquestes hores haurien de ser remunerades i deixa aquesta decisió a la discrecionalitat de la família. D’aquesta manera, el que hauria de ser hores extres remunerades potencialment es transforma en “temps no-laboral”. Aquesta discrecionalitat que la llei li atorga a l’“empresari” per imposar obligacions laborals a la treballadora més enllà de la jornada laboral (i sense obligar a la seva remuneració) planteja interrogants entorn a la definició del “temps laboral” i “temps lliure” i la capacitat de la treballadora per utilitzar el seu “temps lliure” com ella vulgui. Això és particularment rellevant si tenim en compte que sovint la treballadora viu a casa del seu “empresari”, que és, a la vegada, el seu lloc de feina.

L’existència del “temps de presència” constitueix un forat legal, ja que dóna per fet que l’“empresari” i la treballadora utilitzaran la bona fe a l’hora de definir el “temps de treball” i el “temps lliure” i que la treballadora s’adaptarà a les necessitats canviants de l’“empresari” sense que aquest últim abusi de la seva flexibilitat.

Això no obstant, la bona fe mai no hauria de ser la premissa sobre la qual es construeix la regulació d’una activitat laboral. Totes les relacions laborals són caracteritzades per relacions d’explotació. Ara bé, en el cas concret del treball domèstic, la llei parteix de la seva flexibilitat i la promou, la qual cosa, afegida a la mateixa natura i organització d’aquesta mena de treball, té el potencial d’accentuar l’explotació.

Si bé la flexibilitat és un component important de les relacions familiars, quan s’aplica a una relació laboral condueix, com diu Tadiar, “a la inseparabilitat del treball de les dones i els seus cossos”. Dit d’una altra manera, la llei permet que l’“empresari” compri quelcom més que una quantitat concreta i clarament definida de força de treball (mesurada en nombre de tasques realitzades en una quantitat de temps determinada) i pugui accedir a la força de treball de la treballadora en qualsevol moment, sovint de manera no remunerada. Això perpetua la percepció i realitat de les dones com a disposades a servir les necessitats dels altres en tot moment.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

LA REPRESSIÓ DELS MOSSOS ALS ESTUDIANTS.

SAURA DIMISSIÓ !

VIDEOS I IMATGES A:


http://intersecciones.wordpress.com/