13.9.07

Adéu regidor, bentrobat activista social.

- Ara bé una altra campanya, tothom a treballar per a les eleccions! Quin militant de qualsevol partit, sigui quin sigui, no ha sentit més d'una vegada aquesta frase?
És certa l'afirmació que algun cop han llençat periodístes polítics ( a nivell nacional) que afirmen que els partits polítics se centren en la seva totalitat en tenir presència als organismes públics i tenir el major nombre de regidors, escons, o diputats possibles?


Què les seves estructures de partit no es preocupen per portar elements de reflexió i/o debat, o fer acció política, o de mantenir un diàleg social amb altres sectors, sinó a fer treballar les diverses organtizacions territorials, convertint-se cada vegada més en estructures centralitzades, i justificar aquestes estructures mitjançant la publicació de determinats butlletins o la dinamització d'un web, i tot sigui per justificar la seva existència i la necessitat de mantenir o tenir la presència?
Aquest és un primer fenòmen que han posat més d'un cop sobre la taula aquests periodistes i molts membres d'organtizacions polítiques a nivell local.




D'altra banda, veiem que per a les organitzacions polítiques quan es té presència en alguns organisme s'ha de salvaguardar aquella/es persona/es que ocupa/en aquell lloc, i tota la organtizació ha de voltat i ballar al voltant d'aquesta figura. I en això no es vol menystenir la persona, que del ben segur, que hi ha una part de sacrifici molt important.

En aquesta línia les organitzacions polítiques sembla que visquin unànimement en l'acció de govern i/o oposició que hagi de fer aquesta figura, i tot el debat està al voltant del que es fa en aquell organisme, i tot ha de quedar supeditat als pactes, accions de govern i/o línies que es dissenyen des de l'ens. Fins i tot, la jerga política passa a robar conceptes del jergon administratiu.

I aquesta importància es veu palesa, fins i tot , en els partits d'esquerres on els secretaris, presidents i diferents membres de la direcció són els mateixos regidors, consellers o directors generals...

Amb aquest escenari és quan hi ha qui parla de divorci entre la societat civil i les estructures polítiques, que s'han perdut els referents ideològics, la preocupació per un espai polític i que és més important el que es fa en un organisme públic que la organicitat i els objectius ideològics d'un partit polític. Fins i tot, amb la boca molt petita hi ha qui diu que han passat de ser partits a ser empreses de gestió, i de perpetuació.

És en aquest debat, i amb aquest escenari, que considero important que les organtizacions polítiques de l'esquerra s'han de fonamentar més en els activistes socials; de membres d'organitzacions veïnals, sindicals, culturals, ecològiques, de solidaritat, persones a nivell individual que necessieten particpar i expressar les seves opinions... els quals tenen molt a aportat al debat i com no, a aquest espai polític que cada partit vol arribar a representar.

Però no confonem: els partits no han d'estar al servei d'aquests, ni que els partits volguin col·locar quadres a aquestes entitats per determinar posicions que li seran còmodes en la seva acció de govern (cosa bastant habitual malauradament en determiats partits polítics); sinó que entenc que els partits han de ser el paraigües ideològic per a aquests activistes puguin establir, debatre, proposar el seu model de societat a nivell molt macro o simplement en una precoupació/proposta o millora puntual. Aquest ha de ser el joc polític, i no dic res de nou, ja hi havia qui defensava aquestes tesis als anys seixanta des de l'activisme social del feminisme, de la recuperació dels valors democràtics, de la llibertat sexual, o actualment amb l'altermundisme i la solidaritat, l'ecologisme o la cultura de la pau.

Vull concloure que les organtizacions d'esquerres han de menester i nodrir-se de l'experiència de l'activisme social, de la gent que es mou en la defensa de determinats interessos col·lectius, des de diferents entitats diverses i plurals que hi ha a les ciutats. Aquesta és una riquesa que manca en determinats espais polítics.

En tot això, vull defensar la postura que l'activista social és molt necessari en aquest moments de decreixement de la credibilitat de les organitzacions polítiques de l'esquerra.

Un pot ser regidor 3 mesos o 4 anys, però la defensa d'un altre món, d'unes altres formes de fer, siguent solidari i desinteressat personalment, es un modus operandi que acompanya tota la vida. I si troba aquest paraigües per a l'acció política, això representa riquesa per a les organtizacions i una millora en la definició dels espais polítics.

Que consti que no estic expressant que els represenants en organismes no siguin importants, si més no, han de jugar un rol diferenciat.

Per tot plegat, amic Toni, adéu regidor, t'esperem activista social.

4 comentaris:

exregidor àngel ha dit...

Les esquerres ho tenim magre. Quan parlo de "les esquerres", no em refereixo als partits que es diuen d'esquerres. Per tant no plantejo una problemàtica "de partit" (que ja és prou grossa i irresoluble). Les esquerres "realment existents", les seves idees, les seves tradicions, les seves propostes, els seus dilemes, els seus fracasos, estem i estan al bellmig de l'erm, de la devastació pura i dura. Fins i tot podem fer-ne ironia, massoquisme o preocupació. Darrerament, la clau irònica combinada amb la preocupativa, em resulta satisfactòria. Resulta que no m'interessa gens ni mica el que pugui passar l'any 2014, el que els preocupa a les plataformes multiformes sobiranistes, al Joel Joan, a l'Oriol Jonqueres (historiador justet), ni el rearmament espanyolista del PSOE per desactivar l'armament del PP, ni l'ecosocialisme d'etiqueta que observo en les tendències oficials i oficioses del meu partit. Em remeto als darrers escrits d'aquest blog i, en la mateixa línia, proposo modestament (és a dir, irònicament) una refundació de la política (salt mortal inutil?). Corren temps de "refundació del catalanisme", de referendums extenuants de cara al 2014, temps de Joel Joan, temps d'auca en estat efervescent. Corren temps, doncs, per contraprogramar i posar al dia milers de conceptes, milers de propostes, milers d'interrogants.
En definitiva: què coi té que veure el relat de l'auca político-mediàtica amb el significat substancial del capitalisme de cada dia? Dit d'una altra manera: O ens posicionem, les esquerres personals-polítiques-socials davant de la mare dels ous, o girem full. Això és un erm, un "páramo", un "moor", un desert. Això és Polònia. Toca riure. Començant per riuren's de nosaltres mateixos. Deliri a la carta. Tocadiscos en marxa!

PLATAFORMA ha dit...

Moltes gràcies per les teves aportacions àngel. Com sempre, reflexives, autocrítiques i amb diverses erspectives.

Salu

Miguel ha dit...

Jordi, muchas cosas de las que dices las comparto, pero hay una reflexión profunda que quienes militáis en partidos a la izquierda del PSOE debéis hacer con humildad y realismo. Cuando se escogen eslóganes del tipo "D'esquerres de debó" o cuando se habla, como hace Àngel, de "esquerres realment existents (sic)", pienso que se comete un grave error, y es que nadie puede presentarse como el paladín y garante de la izquierda en exclusiva. Aquí pienso que reside parte del fracaso crónico de los partidos a la izquierda del PSOE a la hora de conseguir éxito electoral, auténtica razón de ser de los partidos políticos, se diga lo que se diga. Que la izquierda deba conseguir aglutinar los esfuerzos de quienes militan en los movimientos sociales es interesante, qué duda cabe, pero eso no es percibido por el electorado como una garantía para "gobernar bien". Muchas veces, el ciudadano (votante) medio vota a alguien porque cree que lo hará bien (o lo hará más o menos acorde a sus intereses), y no porque participe activamente en la vida del barrio, del sindicato o de cualquier otra organización al margen de la política. Y si no, tú que militas en ICV, ¿cuántas veces no habrás escuchado eso de "sois muy majos, pero votaré a los socialistas"?. ¿Te acuerdas verdad? Otro día lo hablamos con más tranquilidad y, por supuesto, con una cerveza por delante. Un abrazo.

Anònim ha dit...

Ok Miguel, lo de la cerveza te lo tomo por la mano.
Recuerdo que en su dia, el tema de "de debó" no lo miré con buenos ojos. Recurda la metáfora que utilizé del misticismo, la religión y la verdad.
Caundo uno dice lo verdadero es lo suyo implícitament esta diciendo que la realidad de un alter es mentira.
Comparto que en que son modelos de izquierda diferente, difentes forma de praxis política, y eso es lo bueno, pero el afirmar que unos son más guays que otros... que quieres que te diga.

Merino