19.4.08

AMB L'AIGUA A MULLAR-SE. QUI M'OBRE LA PORTA?

Després d’uns dies força agitats sobre l’afer de la sequera a Catalunya, l'explicació que realment l'aigua és necessària, la seva gestió i el paper que ha fet ICV en tant que la seva acció de Govern, i la seva acció política, es posen de relleu algunes qüestions que cal constesta-se:

  • Hi ha un problema de comunicació bidireccional entre la direcció nacional d’ICV i les agrupacions locals? Els canals actuals són obsolets, no funcionen i no són pràctics?
  • Que aquesta manca de comunicació ha generat - en el cas determinat de la gestió de l’afer de la sequera - en algunes provocacions i despropòsits és evident. Si aquesta hagués funcionat amb normalitat i amb els corresponents debats interns per a fixar posicions consensuades s’hagués produït de mateixa manera?
  • La marca d’ICV de ser un altre tipus d’organització política que apostava per la radicalitat democràtica i altres formes de fer política, han passat a un altre nivell? ICV s’està convertint a marxes forçades en un partit de tipus convencional?I si és així, aquest camí el fa tota la organització, o només la seva direcció?
  • Els valors de la reflexitat, pel debat constant, de la llibertat d’expressió i de l’autocrítica... han deixat de tenir la centralitat que tenien en un passat no tant llunyà? Si és així, aquesta pèrdua de valors pot acompanyar la pèrdua d’altres valors i fortaleses tan inherents com era la gran implicació, la responsabilitat, la coherència i el gran treball per lo local, lo del dia a dia dels militants de base d’ICV?

Bé, sigui quina siguin les respostes, i que hauran de ser tractades en el sinus de l’organització, - perquè han de ser tractades! – el que està clar és que a ICV no sobra ningú, que el que sobra en tot cas són els despropòsits, els demèrits, les provocacions, i la política de fer-se sentir incòmode, no és una bona idea la de desautoritzar a ningú. La gestió és complexe, però també el seu abordatge i praxis.

És evident que més enllà d’aquest debat necessari, que és molt necessari, cal una política de gestos. De vegades els gestos faciliten les proximitats i les posicions en els debats.

I aquests gestos demostren que els valors encara són presents, i que aquests són part de la fortalesa d’un espai polític com el que ha representat ICV. Això sense cap dubte, ha d’ajudar a recuperar la il·lusió de l’esquerra; aquella il·lusió de molts i moltes que treballen i de valent, des de la quotidianitat i des de les grans complicacions de la política local.

2 comentaris:

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

la situació actual que viu ICV, agreujada per les baltasarades de cada dia, és la culminació d'un error estratègic colossal arran de la dilapidació de l'exit electoral de les darreres autonòmiques (12 diputats/des) en una negociació del govern d'Entesa totalment a la baixa i subordinada als interesos del PSC i, en bona mesura, d'ERC. Aquests dos partits van desminuir els vots i en canvi van assolir una "tajada" dins del govern totalment insultant per ICV-EUiA. No vull afegir més sobre el paquet d'Interior i la seva sorprenent justificació sense valorar efectes secundaris.
Dit això, el problema té arrels estructurals des de que passem de ser portaveus de nombrosos conflictes del territori i, amb el temps, ens els posem "de cul" (de Bracons fins la sequera, passant per el IV Cinturó, la MAT i el que vingui).
Instal·lats en aquesta "terra de ningú", rebem la clatellada bipartidista i ara la Baltasarada de cada dia.
El tractament als companys de l'Ebre és de manual: l'arrogància del poder i el menyspreu als que han lluitat per assolir-lo.

Àngel Jaime Mondéjar Grané ha dit...

Benvolguts companys, nosaltres estem ben mullats, però els que tindrien que mullar-se passen de tot, hem de seguir lluitant fins que pleguin aquets que ens menyspreen
salut
Àngel